Qüestions urbanes i fractalitat

Anteriorment he parlat de la tria equivocada que la societat barcelonina volia fer del pla de l'Eixample i, molt posteriorment, de perdre l'ocasió de dissenyar una gran façana marítima (amb el seu corresponent ampli passeig) en la primera línia de mar de la Vila Olímpica. En el mateix sentit, sembla mentida que el gran tram que hi ha del Port Olímpic a la Barceloneta no s'hagi tingut mai en compte urbanísticament per plantejar-hi també una gran façana marítima aprofitant la magnífica oportunitat de disposar del front de mar. Atesa la seva longitud, no caldria pas donar un tractament uniforme però sí uns quants trams continus urbanament potents que projectessin una imatge molt característica de Barcelona. La ciutat hi hauria guanyat i, a més a més, hauria reforçat el seu prestigi urbà.

Hi ha altres intervencions urbanes poc afortunades. Parteixo de la base que la típica ciutat mediterrània és un excel·lent model urbà amb les degudes modificacions per tal d'adaptar-se al temps actual i futur però mantenint els seus trets bàsics. Goso dir que és la ciutat del futur. Ara bé, durant els segles anteriors han anat sorgint dos tipus de circumstàncies: unes que obliguen a adoptar modificacions puntuals i altres que han anat mistificant el model i l'han empitjorat. Ho tracto des del model teòric però també referint-me a exemples o aplicacions concretes a Barcelona. Són adaptacions i errors urbanístics que influeixen en la qualitat urbana de la nostra ciutat.

En primer lloc, la revolució industrial va produir un canvi d'escala de les ciutats. Les ciutats històriques tenien una dimensió discreta, de manera que podien mantenir la total artificialitat que defineix el concepte genuí de ciutat. En aquest cas, no calien els parcs a l'interior del teixit urbà perquè el camp era molt a l'abast de qualsevol ciutadà. En canvi, la dimensió actual de moltes ciutats sí que exigeix preveure una completa xarxa de parcs urbans. La gran ampliació de Ciutat Vella a través de l'Eixample no va comportar la creació d'un nombre suficient de parcs. Lamentablement, es van construir els interiors de les illes que el Pla Cerdà preveia que fossin àrees verdes. L'afany especulatiu va fer emplenar de construcció aquests espais i va contradir les bones intencions de l'urbanista. Total, patim un dèficit de parcs urbans. Una conseqüència interessant de la nova dimensió és que seria molt bo aplicar a la ciutat el nou concepte de fractalitat que diu que: «En un conjunt format per diverses parts cada una ha de reflectir el tot». La interpretació que en faig en el camp urbanístic és que cada barri reflecteixi la ciutat sencera o sigui que, proporcionalment, tingui característiques semblants a qualsevol altre. Tots, sense excepció, haurien de tenir habitatges dignes, altres usos, urbanització correcta, els equipaments necessaris, parcs i un subcen-tre qualificat. Cap ciutadà s'ha de sentir formant part de la pura perifèria i postergat de la resta de la ciutat. Per exemple, Nou Barris o altres. Per tant, és molt important perquè afavoreix tant l'estructura física com el vessant social. Seria seguir una excel·lent política urbanística en què tothom podria estar-hi d'acord.

En segon lloc, ens hem deixat enlluernar pel molt mal exemple de moltes ciutats nord-americanes (amb cinc grans excepcions) que ofereixen la imatge d'una modernitat urbanament banal que contradiu l'esperit mediterrani. Les característiques són, discontinuïtat construïda, usos destriats, grups de gratacels d'oficines (downtowns), centres comercials (malls), construcció de guetos d'alt i baix nivell, molts habitatges unifamiliars amb gran ocupació de territori i, sobretot, pèrdua total de protagonisme de l'espai públic destinat únicament al pas dels cotxes.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquest mimetisme respecte al model dels Estats Units es practica arreu del món amb especial esment dels països del petroli i els asiàtics. És curiós que als Estats Units s'estan adonant que la seva manera de (no) fer ciutat no funciona i van volent adoptar la barreja d'usos als downtowns afegint-hi habitatges i altres usos on només hi havia gratacels d'oficines. A Barcelona no hem anat tan lluny, però acumulacions d'usos únics com la Ciutat de la Justícia i els grans centres comercials (els típics malls americans) de l'estil de La Maquinista i altres no van pel bon camí perquè, lentament però implacablement, estan traient contingut urbà a l'espai públic, és a dir, estan desertitzant els carrers de mica en mica. Al principal centre de Barcelona tenim prous exemples de qualitat urbana que són l'admiració de tothom. ¿No ens n'adonem? Arquitecte i urbanista.

Autor de 'Models de ciutat i ecologisme'.