L'hora dels fets

N’hi ha hagut prou amb deu dies de calor sufocant per guanyar unanimitats en relació amb el canvi climàtic. Aquesta onada de calor probablement serà considerada com la més intensa des que existeixen registres, fins que una pròxima l’excedeixi. Però tornarà la temperatura normal i tornarà la incredulitat o la mandra a actuar, fins i tot la incomprensió pels que sí que volen actuar. Em referiré a això partint de l’anècdota.

Recentment, en una conferència de Miquel Torres, president de Bodegas Torres, el ponent es va estendre en detalls sobre les mesures que estava prenent la seva empresa per adaptar-se al canvi climàtic, com la ubicació de vinyes en zones més altes i/o més fredes o l’impuls de les energies renovables per moderar emissions de gasos d’efecte hivernacle. Curiosament en el debat posterior va sortir l’aparent absurditat de destinar uns recursos presents per atendre un hipotètic i llunyà problema.

Però la pregunta estava mal formulada. El canvi climàtic no és hipotètic i ja no és només futur. Fixem com a data el tractat de Kyoto l’11 de desembre de 1997. Han passat gairebé vint anys. Els teòrics de llavors ens parlaven d’un escenari que molts van qualificar d’apocalíptic. La FAO expressava preocupació per la seguretat alimentària dibuixant un futur amb més pèrdua de collites per fenòmens meteorològics extrems, increment de sequeres prolongades i de danys per vent, proliferació de plagues, modificació de les respostes fenològiques de les plantes amb efectes incerts, augment dels incendis forestals i crescuda del nivell del mar amb inundació de terres fèrtils i salinització d’aigües.

Des de diferents centres de prospectiva es pronosticaven tensions en els recursos d’aigua, energia i sòl agrícola, que unides a una població creixent i més urbana podia determinar dinàmiques econòmiques convulses amb preus més elevats en actius bàsics, desviació de comerç per raons d’aprovisionament alimentari, migracions descontrolades, increment de tensions territorials, socials i polítiques. Això, per descomptat, potser succeiria més o menys el 2100. Davant aquest «va per llarg» el canvi climàtic per a molts va quedar com a fenomen religiós. És a dir, va passar a ser un problema de fe, davant la mirada atònita dels científics.

No obstant, si repetís el paràgraf anterior i l’identifiqués com a descripció de la situació actual, ¿algú notaria la diferència? No parlem del 2100, parlem del present i passat immediat. Durant els últims anys, el canvi climàtic ha actuat com a detonant directe o indirecte de greus tensions econòmiques, socials i polítiques. Per exemple, el juliol del 2010 una prolongada i mai registrada onada de calor va mantenir el centre de Rússia a 40 graus durant gairebé un mes, cosa que va destruir la collita de blat d’un dels grans productors mundials. Els fons especulatius, sempre atents, van generar una bombolla que en qüestió de setmanes va doblar el preu del pa. Uns mesos després, a Tunísia i Egipte, la població indignada sortia al carrer al crit de «pa i llibertat», i s’iniciaven així les primaveres àrabs, que estan modificant els equilibris geoestratègics globals i obrint nous escenaris de confrontació.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

L’hora d’actuar ha arribat, ens recorda any rere any l’Agència Internacional de l’Energia. De previsions futures hem passat a fets objectius amb greus i costoses conseqüències, que seran encara més costoses si s’endarrereix l’actuació. Resoldre l’embolic no serà fàcil perquè només pot ser abordat a partir de grans acords i actuacions globals. Aquest és l’objectiu de la cimera del desembre a París sobre el canvi climàtic.

Amb aquest motiu Ban Ki-moon, secretari general de l’ONU, ha desafiat tots els països a aportar mesures audaces. Sembla que, per fi, la gravetat de la situació està acostant posicions, però malgrat això els consensos seran difícils. Mentrestant, el Govern d’Espanya pren mesures en direcció contrària, establint uns dics incomprensibles –més enllà dels obvis i inconfessables– contra l’impuls d’energies sostenibles. És per això que, tornant a la nostra anècdota, potser encara és més meritori que empreses espanyoles adoptin postures avançades menyspreant possibles avantatgismes, a l’espera que altres assumeixin els costos inicials dels canvis que seran ineludibles. Sens dubte, se m’acudeixen moltes raons per ser previsor i unes quantes més per ser socialment responsable, però fins i tot en termes estrictament de caixa el pioner pot obtenir beneficis de l’anticipació i de la imatge associada a aquest fet.