L'exemple de Sòcrates

Sòcrates es va suïcidar bevent cicuta. Neró també es va suïcidar de manera induïda igual que Erwin Rommel. I l'harakiri japonès és el paradigma dels suïcidis realitzats per preservar l'honor. En tots aquests casos la lògica sempre és la mateixa, abans la mort que el deshonor. Es podria dir que Tsipras i el seu partit Syriza han optat per aquest camí perquè la convocatòria del referèndum sobre les ofertes dels creditors de Grècia per a aquest diumenge sembla més un suïcidi que una decisió racional perquè han portat tot el país al caire de l'abisme i ells al capdavant de la manifestació (es pot esperar que si es dóna el cas seran els primers a saltar).

s'ha d'alabar com a mínim la coherència del Govern grec: abans suïcidar-se que travessar les seves línies vermelles com l'ajust de les pensions o la pujada de l'IVA. És clar que analitzant els danys col·laterals tota valoració positiva d'aquesta aparent coherència s'esfuma necessàriament. Els que estan patint els danys del corralito són els ciutadans corrents, probablement els que van confiar en Syriza i que ara s'enfronten a un dia a dia tremendament complex i a la més que probable pèrdua no només del seu poder adquisitiu sinó dels seus estalvis, que imagino escassos perquè els que tenien diners de veritat a Grècia ja els han tret del país fa mesos.

El fons del problema és que Grècia no hauria d'haver entrat en l'euro si aquest implicava, com implica, seguretat jurídica i formalitat en la gestió del país. Grècia és un país amb tremendes carències en la seva administració i bon govern que va entrar en l'euro fonamentalment per motivació política. Mentre Grècia va estar governada per les elits de tota la vida la situació es va mantenir en un equilibri inestable. A l'arribar al poder un govern populista en lloc de mantenir rodant la pilota s'ha muntat l'embolic que tots coneixem i amb unes conseqüències que només arribem a ima­ginar.

No sabem el que votarà el poble grec però té davant seu el difícil dilema d'assumir més retallades i pujades d'impostos, que recauran en els pocs que els paguen, o sortir de l'euro i entrar en una dinàmica que els portarà a uns cinc anys, o més, de recessió a més d'entrar en zones d'influència menys segures que Europa. L'Argentina, liderada per un partit populista com Syriza, va suspendre pagaments per vuitena vegada en la seva història l'1 d'agost del 2004 i encara no ha aixecat el cap… i probablement no l'aixecarà durant anys.

Aquest és un cas en què no és el mateix predicar que donar blat. És senzill i fins i tot agraït llançar proclames incendiàries contra la troica o la cancellera alemanya, però les conseqüències de sortir de la legalitat són claríssimes i no sempre s'expliquen a la població. Els bons governants han de ser clars amb els seus governats, no es tracta d'espantar ni d'amenaçar sinó de ser sincers, hi ha decisions que tenen un cost molt alt per a la població i aquesta ho ha de saber. Per molta gent que vagi a les manifestacions o pugi l'audiència en les televisions quan es protesta, governar és una cosa molt més responsable i amb implicacions molt profundes.

Pot ser que Tsipras hagi pres cicuta per evitar haver d'abaixar les pensions o apujar l'IVA, però no li ha dit al seu poble que aquesta cicuta recorre avui també les canonades d'Atenes i és tot el poble grec el que s'està suïcidant, i em temo que en la seva gran majoria sense ser conscients d'això.

El que passa a Grècia no només afecta els grecs. És el mateix model de la construcció d'Europa el que està en joc. Els termes econòmics d'una caiguda de Grècia no són molt importants perquè el seu PIB és el d'una comunitat autònoma espanyola mitjana i l'impagament del deute està més que assumit -tot ho resoldrà Eurostat amb la seva màgia estadística- però estaríem davant el primer cas de sortida del projecte europeu i quan un vaixell té un forat l'aigua acaba guanyant la partida, per petit que sembli el forat. El Regne Unit ja ha declarat obertament que es planteja la seva continuïtat a la Unió Europea i s'haurà de veure si altres països no voldran prendre's el seu temps abans d'avançar en la consolidació d'un espai comú.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No és una figura retòrica que el projecte europeu està en joc, entre altres coses per la lentitud de la resolució dels problemes. Es troba a faltar tenir formalment un president d'Europa amb comandament efectiu. A ningú se li acudeix que els exèrcits o els bombers es regeixin per consens i ara estem enmig d'una emergència europea en què tot es mira de resoldre mullant-se tan poc com sigui possible. Tant de bo tot sigui una farsa i hi hagi acord. En cas contrari el projecte europeu estarà realment tocat.

Consultor.