50 caceres amb Franco

Va patir. Jaime Peñafiel va patir molt al sofà de Pepa Bueno (Viajando con Chester, Cuatro). «¡Ets com un filaberquí», li deia ell, queixant-se que li recordés els seus molts anys a l'¡Hola! fent la rosca, la crònica espumosa, el retrat de l'afalac i l'adulació, a Franco i la seva família. «¡L'Hola és una revista d'evasió, no d'opinió!», argumentava Jaime en descàrrec propi amb un fil de veu. Però després s'amuntegaven implacables els records, les imatges d'altres temps, i afegia: «Vaig estar amb Franco en 50 caceres. No em va parlar mai. Em mirava com a un gos. I jo el mirava a ell, amb les orelles dreçades, i pensava '¡Em parlarà!'. Només una vegada em va dir: 'Peñafiel, ¿vostè creu que el meu fotògraf és maçó?'». I Pepa Bueno, tornant a agafar el filaberquí, li feia una reflexió demolidora: «Escolta, Jaime. Tu ja eres adult. Hi havia molta gent en aquella Espanya passant-ho molt malament per culpa de Franco. No t'estranyi que molts diguin que estaves amb la dictadura. Ningú t'obligava a ser allà». ¡Ahh! I Jaime, amb un gest tràgic, exclamava: «¡Ho assumeixo, ho assumeixo!». Va ser, en efecte, una sessió dura.  Una catarsi sobre el servil col·laboracionisme en aquells negres temps del franquisme. Es podria afegir una dada, que no redimeix, però que seria injust no advertir: hemeroteca en mà, a molts els pujarien els colors rellegint el que en aquells anys escrivien, i contrastant-ho amb el que ara escriuen. ¡Ah! Venim d'una època plena de criatures d'una espècie molt curiosa: han fet del camaleonisme una forma de supervivència periodística.

D'aquella entrevista, no obstant, la pregunta més tremenda que va rebre Peñafiel va ser quan Pepa va repassar els seus últims anys com a gran supporter de la figura del rei Joan Carles, i després, davant els nous reis entrants, transformat en pintoresc fustigador de Letizia. Pepa li va dir, clavant-li un cop de maça terrible: «¿No et penedeixes d'haver-te convertit en una caricatura?». ¡Ahh! Aquesta vegada Peñafiel no es va poder contenir i va exclamar, molt adolorit: «¿Per què m'ofens?». Home, encara recordem aquelles aparicions seves als circs de Tele 5, en el Sálvame i el Deluxe, aquelles sessions de conya bufa, quan l'asseien en un tron de xarlotada i deia allò de «¡La monarquia no la salva la néta d'un taxista!». O sigui que, en efecte, va prodigar l'autocaricatura. Una altra cosa és que, amb el temps, el caràcter esperpèntic tendeixi a diluir-se.