El panorama polític després de les eleccions

La demonització dels pactes

La dreta espanyola no aprèn mai res, no evoluciona mai ; els culpables sempre són els altres

4
Es llegeix en minuts

Molt catòlics ells, però, a l’hora de la veritat, sempre més atents a palles alienes que a la biga instal·lada a l’ull propi. ¡Tu més!  ¡Tu més! I mai amb tanta vehemència com ara quan els ha tocat un cataclisme electoral.  «Ha tret els poderosos del seu lloc i ha exaltat els humils»: un gairebé té la sensació d’estar sentint el Magnificat de la Santíssima Verge al comunicar a Elisabeth la notícia del socialment modest, si bé celestial, naixement que s’aproxima  (Lluc 1). Per descomptat que el Partit Popular no li va a atribuir a Jahvè la trompada que li han etzibat els malnascuts partits emergents, amb la connivència del diabòlic Pedro Sánchez, el gran traïdor que ha convertit el PSOE, segons acaba de sentenciar Mariano Rajoy,  en «un partit radical, extremista i allunyat de tota centralitat».

La dreta espanyola no aprèn mai res, no evoluciona mai, no es renova mai (a pesar de les seves promeses), no demana mai perdó, no es penedeix mai. Els culpables i els dolents sempre són els altres. Creu que la llei d’amnistia, preconstitucional, l’absol d’haver d’afrontar l’horror de l’Holocaust en versió espanyola. No el preocupa gens ni mica el Valle de los Caídos, les cunetes li són indiferents.  Diu que no té res a veure amb el règim passat, però ho desmenteixen una vegada i una altra els seus tics neofranquistes. Grates una mica i surten la CEDA i Gil Robles o alguna cosa pitjor, presumint de demòcrates i de ser els únics amb dret a conduir els destins d’Espanya, o sigui de l’Espanya que és, ha sigut i sempre serà patrimoni seu.  

Entre els seus peixos grossos el predilecte de servidor segueix sent l’inefable almerienc Rafael Hernando, portaveu del Partit Popular al Congrés, a qui tan sols li falta posar-se una camisa blava. Faig tot el possible perquè no se m’escape cap de les seves perles.  Allò dels familiars dels assassinats per la dictadura va ser el súmmum. No hi va haver mea culpa, és clar. En tals casos no n’hi ha mai, ni de part pròpia ni de la dels coreligionaris (Pedro Casado també ha dit barbaritats de la memòria històrica i ningú del seu partit li ha demanat que rectifiqui).  Els primers plans televisius d’Hernando, sobretot quan, feliç en el seu escó, escolta extasiat el cap, són impagables. Per a col·leccionistes.

A propòsit, les hemeroteques estan coneixent una revolució inimaginable fa només uns quants anys. Avui no es perd res, les veus i els textos s’emmagatzemen perquè puguin ser consultats de manera immediata en qualsevol punt del globus. El cas de Guillermo Zapata demostra que res del que sigui expressat verbalment o per escrit té ja assegurat l’oblit. Allò d’On vaig dir blanc ara dic negre ja no serveix. Que cada polític actuï en conseqüència, ja que per les seves paraules recuperades serà conegut.  Bé per la Sexta, que s’encarrega de fer unes capbussades en els arxius que estan donant resultats demolidors. ¡Quina antologia de declaracions comprometedores que ens van regalant!

La rebequeria infantil del Partit Popular seria patètica si no fos símptoma d’una actitud antidemocràtica profundament arrelada. Sense anar més lluny, el seu argument, reiterat una vegada i una altra, que la llista més votada als ajuntaments hauria de ser, de manera automàtica, la guanyadora. ¿Per què? Com que el sistema electoral vigent 

Notícies relacionades

–decidit, se suposa, pels espanyols– permet la formació de pactes i coalicions preelectorals i postelectorals, ¿com portar a l’engany? Si a mi no m’agrades gens, tampoc el teu programa, i si no ets capaç, per inepte, d’aconseguir la teva cobejada majoria absoluta, ¿amb quina raó o raons protestes si altres formacions més o menys afins s’associen per impedir que exerceixis, o segueixis exercint, el poder?

TANT SI HO VOLEN, com si no, de totes maneres, és l’hora de pactar. En aquest context la paraula compromís, segons s’utilitza avui amb creixent freqüència, està donant lloc a malentesos a causa de la pressió de l’anglès compromise (transacció o solució de compromís, mai compromís en el sentit històric espanyol). En la cultura política britànica la recerca de transaccions, de compromise solutions, ha gaudit sempre de respecte. Amb justificació, ja que en la vida el més assenyat és pactar, buscar acords raonablement acceptables per a tots. La situació actual a Espanya afavoreix un canvi d’actituds en aquest sentit. Que el més potent forçosament hagi de pactar amb el que ho és menys és terapèutic. S’acaba de formalitzar l’acord que, gràcies a Ciutadans, li va a permetre a Cristina Cifuentes presidir la Comunitat de Madrid. No hi puc estar en contra. Els de Rivera es declaren enemics mortals de la corrupció.  Vull creure que la seva presència a la comunitat serà positiva. I veurem com va avançant la situació a tot el país al llarg dels pròxims mesos.  Em confesso fascinat.