idees

2
Es llegeix en minuts

Última classe de Novel·la a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona. Com cada any (o gairebé), al sortir anem a sopar junts. Em conviden: un miracle, tenint en compte que, per la naturalesa programàtica del curs, m'he passat nou mesos prohibint-los escriure (o gairebé) mentre no tinguessin resoltes totes les qüestions estructurals de la seva novel·la, més tots els detalls (o gairebé) pertinents al guió, els personatges, el to.

Notícies relacionades

A l'asseure'm a la taula em trobo davant d'una caixa preciosa, tancada amb un llaç negre. L'obro i en vaig traient objectes: una reproducció d'una Harley Davidson de 1909; una bota de futbol per a un peu del 26; un quadern manuscrit amb receptes mexicanes; una brotxa; un pot de salsitxes; una capsa de pastilles de pròpolis; un bitllet de tren amb destinació a l'Oblit (només anada); una il·lustració dels signes que representen el meu nom en el llenguatge dels sordmuts; una nineta de porcellana amb una estrella de David; una bossa amb paper de fumar, filtres i una herba que no fa olor d'orenga; un preservatiu i un transatlàntic. El joc és clar: cada alumne ha escollit un objecte que il·lustra el seu projecte de novel·la. Jo només els he d'anar traient d'un en un i identificar-ne l'autor corresponent. Ho faig encantat, feliç per la generositat, per l'afecte posat en un regal que aconsegueix ser col·lectiu i individual a la vegada, en representació del que haurien de ser sempre les dinàmiques grupals. A més a més, és una representació a escala del joc d'empaties obligatori en tota ficció novel·lística: la nostra imaginació crea un lloc que només existeix de veritat quan el recrea la imaginació dels altres.

Mentre segueixo el joc, no obstant, no puc oblidar del tot l'e-mail que aquell mateix matí he rebut d'un exalumne decebut perquè, una vegada acabat el seu projecte, li està resultant impossible (o gairebé) aconseguir que algun editor vulgui llegir-lo. He dit llegir-lo, no publicar-lo. No dic res als meus 12 alumnes il·lusionats. I no per evitar-los la decepció, sinó perquè el curs ja s'ha acabat i aquest any no em ve de gust deixar anar l'últim sermó, que sempre és un recordatori que escriure val la pena (o gairebé) pel mer fet d'escriure, molt més enllà, o aquí, del destí que acabi tenint el que escriguem.

Temes:

Llibres