Petit observatori
Em diuen, tímidament, que escriuen
He coincidit a l'ascensor amb una veïna, una noia molt jove, potser d'uns 15 anys. M'ha dit que també escriu. Jo em trobo amb gent diversa, que m'atura, i tenim al carrer una curta conversa, un ocasional canvi de paraules. En general són persones adultes, i a vegades tenen prou anys per sentir-nos col·legues de la vida. Però hi ha els joves, i amb ells és una altra història. De tant en tant, un noi o una noia, de 15 o 16 anys, em confessa que també escriu. M'impressiona la confessió. I penso en mi, intento retrobar-me en aquella edat, quan també escrivia però no ho deia a ningú.
¿Què ha passat? ¿Que ara hi ha més adolescents que escriuen que en el meu temps? ¿Que ara els agrada explicar-ho, mentre que jo era un aprenent d'escriptor diguem-ne tímid? Cada cas deu ser un cas, però potser amb una mica de timidesa, superada, no dubten a explicar que escriuen.
Els estimulo perquè em deixin llegir el que fan, però no sempre tinc èxit. Potser la culpa és meva, perquè els aviso que seré franc, i penso ser-ho sense incomodar, sinó amb una amistosa comprensió de l'edat i la inexperiència. En qualsevol cas, deu ser un fet que, en algun moment de l'adolescència, hi ha alguns nois i algunes noies que es troben escrivint.
Notícies relacionadesNo es poden imaginar el respecte que els tinc. Escriure i viure són dues paraules que rimen. L'escriptura pot ser literàriament imperfecta, però l'ajuda per aprendre a mirar les coses, a explicar-les amb les paraules triades, és un exercici per avançar en la maduresa.
Jo no els puc dir com han d'escriure, com no puc dir a aquests joveníssims amics com han de créixer, com han de pensar, com han de sentir. Només els poso una prohibició: no llegeixin Paolo Valdés, un escriptor madrileny i totalitari que va sentenciar: «L'escriptor ha d'agafar la ploma com s'agafa un instrument sagrat que Déu ha posat a les seves mans per ennoblir la vida». Vosaltres, nois i noies, teniu el dret a escriure, senzillament perquè us agrada.
