Sense 'scottish connection'

Si el 18 de setembre del 2014, referèndum d'Escòcia, va ser font d'inspiració i anhels del sobiranisme català, ¿pot ser-ho també el 7 de maig escocès? Els 56 diputats sobre 59 possibles obtinguts pel Partit Nacionalista Escocès (SNP per les seves sigles en anglès) donen peu a tota classe de somnis i esperances polítiques, encara que el sistema electoral britànic sigui tan diferent i distant de l'espanyol, tant si es tracta d'eleccions municipals, com autonòmiques o estatals, i siguin encara més diferents i distants les pulsions del cas escocès i del cas català. La pregunta que encapçalava un article publicat el 6 d'octubre de l'any passat per The New York Times, ¿És Catalunya l'Escòcia d'Espanya?, apareix novament en detriment d'una altra d'igualment possible: ¿és Escòcia la Catalunya del Regne Unit?

Les comparacions són gairebé sempre odioses i, en aquest cas, potser són impossibles. A jutjar pel comportament electoral dels escocesos, la política de les emocions ha donat pas a la política de les coses. El discurs inflamat d'Alex Salmond, que només va sumar en el referèndum el 45% dels vots per a la via independentista, cedeix el testimoni al realisme enèrgic de Nicola Sturgeon, que ha aconseguit una situació hegemònica per al seu partit del tot inusual sense reclamar durant la campanya una cosa remotament semblant a la «majoria excepcional» a la qual va aspirar Artur Mas el 2012 sense aconseguir-la (CiU va perdre 12 diputats).

Diversos episodis del relat escocès expliquen el perquè de la inexistència d'una scottish connection. En primer lloc, l'SNP ocupa l'espai sobiranista sense rivals. Per seguir, l'arrelament a Escòcia dels conservadors va deixar de ser significatiu fa molt temps. Per continuar, el desencant laborista ha nodrit de paperetes el sarró de l'SNP, però és més que dubtós que pugui comptabilitzar-se com a vot independentista. Per acabar, la possibilitat que Sturgeon agiti les aigües amb la petició a mitjà termini d'un altre referèndum de secessió no figura a l'agenda de l'SNP. «El lleó escocès rugeix a tot el país», com diu Salmond, però es conté prou per no foragitar cap dels electors que, més o menys de prestat, han fet d'Escòcia una terra gairebé de partit únic.

RES de tot això es dóna en el relat català. Els partits sobiranistes s'embranquen en disputes no sempre de saló, la dreta no nacionalista no ha sigut mai una nota marginal a peu de pàgina, els vots desencantats amb el bipartidisme imperfecte no tenen un únic destinatari i, per últim, la naturalesa plebiscitària de les autonòmiques convocades per al 27 de setembre -a manera de referèndum- és impugnada amb arguments gens menyspreables per una part de les forces que hi concorreran.

Per si tot això fos poc, David Cameron pot trobar un aliat excepcional en l'SNP quan els britànics decidiran en referèndum si segueixen a la Unió Europea. No serà una aliança, ni tan sols un matrimoni per interès, sinó fruit d'una necessitat imperiosa: mantenir el Regne Unit ancorat a Europa perquè l'economia no se'n ressenti… i perquè Escòcia no trobi la raó suprema per separar-se: continuar a la Unió Europea. Perquè l'SNP és un partit europeista sense reserves i, en canvi, el nucli dur del Partit Conservador és euroescèptic amb molt poques reserves. És innecessari subratllar que el cas no és aplicable al binomi Espanya-Catalunya, encara que els costos socials de la sortida de la crisi han refredat el sentiment europeista dels votants.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El factor europeu és determinant. Abans Salmond i avui Sturgeon tenen per inassumible tota alternativa que posi remotament en qüestió pertànyer a la Unió Europea. L'assumpte no admet a Escòcia ni frases sense acabar ni confusos diagnòstics: seguir a la Unió Europea no és un assumpte més, és l'assumpte. També ho és per a Catalunya, però des que la sentència de l'Estatut va obrir les hostilitats i el sobiranisme es va posar en marxa no hi ha hagut forma de precisar quin cost tindria la secessió, quant temps costaria l'ingrés a la Unió Europea i en quines condicions. S'assegura, això sí, que l'aterratge escocès podria ser suau, encara que no fàcil, i que, en canvi, Catalunya podria veure's obligada a volar en cercle entre núvols un temps no especificat. I el discurs apocalíptic del Govern ha contribuït decisivament a sembrar la confusió.

Tampoc aquí hi ha similituds. La dramatúrgia angloescocesa i la hispanocatalana tenen massa poc en comú. La primera remet a una barreja de tradició democràtica i oportunisme polític dels grans partits britànics, que van consentir el referèndum; la segona recorda sovint el to punyent del gran teatre romàntic. No, no hi ha scottish connection, i el moviment tel·lúric de les municipals ho ha confirmat. Periodista.