«L'última bala és per a mi»

El meu comentari crític d'avui és per a l'audiència. Per a tots nosaltres, sords televidents, que hem sigut garrepes i hem deixat en un escassíssim 5,9% de share el treball que Melchor Miralles, com a productor, i els periodistes Ricardo García Vilanova, Lluís Miquel Hurtado i Antonio Pampliega, ens acaben de presentar a la cadena Cuatro (Infiltrados). La seva incursió a Síria, entre les brigades que s'enfronten i planten cara al feixisme de l'Exèrcit de l'anomenat Estat Islàmic, ha sigut un retrat que mereixia molta més atenció per part nostra. La trobada amb el camarada Paco, militant del partit Reconstrucció Comunista d'Espanya, ens ha donat una visió diferent, singular i meditable, d'allò que hem anomenat la diàspora de joves que es veuen forçats a abandonar Espanya. Paco no ha marxat per la crisi econòmica. Paco ha marxat per compromís amb la llibertat. «La classe obrera ha d'ajudar. La classe obrera és internacional. Faig com van fer aquells brigadistes que el 1936 van arribar a Espanya a lluitar per la República», deia a l'entrevista que li van fer, en unes ruïnes que li serveixen de parapet i trinxera del front de batalla. Al costat de kurds, al costat de cristians, al costat de les unitats de protecció del poble -les YPG i les YPJ- el camarada Paco lluita per un ideal. I té assumit, i meditat, el que farà si l'Estat Islàmic l'atrapa: «L'última bala és per a mi. L'última bala és per a nosaltres. Així ho hem decidit tots».

Després de la incursió a Síria -dantesques imatges les que vam veure de Kobane, per cert, una ciutat arrasada pels gihadistes- ens van oferir una reflexió important, en una taula moderada per Javier Ruiz amb el títol de Las claves. Allà va quedar explícita la terrible paradoxa que viu Síria en l'actualitat: la ferocitat criminal de l'Estat Islàmic ha fet bo -o menys dolent- el dictador Baixar al-Assad. Efectivament. Fa pocs anys, una coalició internacional intentava enderrocar Assad en nom dels drets humans. Però la irrupció de l'Estat Islàmic -a qui Assad combat- ha canviat la percepció del mal. A la Barcelona bohèmia dels anys 50 un pintoresc personatge anomenat Cristóbal González de Grau, de professió corrector tipogràfic, crec que a La Vanguardia, va escriure una novel·la i li va posar per nom Los malos no son los peores. ¡Ahh! Títol inquietant. Val per retratar la terrible paradoxa de la Síria actual.