Les alegres aixelles de Valérie

No s'enlaira. No té èxit. Ja fa sis setmanes que s'emet, sis programes, i no aconsegueix despuntar. No només em refereixo a l'audiència -escassíssima-: també als anodins continguts del programa. Estic parlant d'El último mono (La Sexta), de Manu Sánchez. No dic que Manu sigui un mal humorista. Dic que el veig cada setmana i m'estranya que no li hagin posat com a sintonia oficial aquell passatge del sainet líric La del manojo de rosas, quan el mecànic Joaquín canta: «¡Hace tiempo que vengo al taller i no sé a qué vengo!». Doncs això. Exacte. És un misteri la incrustació d'aquest programa a la graella de La Sexta. Sent un late night -ara li han avançat una mica l'horari-, no té l'energia, ni el to muscular, ni la dentadura que caracteritzen aquesta cadena. És una espuma en la línia d'aquella gasosa -que tampoc va amb l'esperit de La Sexta- i que es diu Zapeando. Amb l'única que disfrutem una mica és amb la trempada sexòloga Valérie Tasso, criatura que ja va descobrir Sardá a Crónicas marcianas (T-5), quan va publicar el seu llibre Diario de una nimfómana. Valérie és una dama que té la virtut de parlar de sexe, de vagines i de fal·lus sense embuts però amb notable elegància. Aquesta setmana va entonar un cant preciós al dret que tenen les dones a no depilar-se si no els dóna la gana. ¡Ah! HI estem d'acord. Una bona mata de pèl, ben col·locada, pot proporcionar unes alegries bàrbares. I com a gest altruista de cara a l'audiència, i per ensenyar-nos que el moviment es demostra caminant, va aixecar de sobte els seus gràcils braços i vam veure un delicat borrissol a les seves aixelles, a manera de suggestiva alegria capil·lar. Al marge d'aquest cop de la senyora Tasso, el programa es va mantenir en encefalograma pla. Si això continua d'aquesta manera, i no li donen un sentit a aquest espai, El último mono serà l'últim de debò.

EL SOFÀ DE PEPA .- Tampoc acaba d'arrencar Pepa Bueno amb el seu Viajando con Chester (Cuatro). En el seu cas, la situació és injusta. Li acaba de practicar una entrevista a Cristina Cifuentes amb un estil càustic tan tremendo com sa. No obstant, l'audiència ha sigut escassa. Home, a Pepa li ha tocat -fins la setmana passada- competir amb un monstre inabastable: Jordi Évole i el seu Salvados. O sigui, li ha passat el que li va passar a l'excel·lent crooner Tony Bennett: va coincidir existencialment amb Frank Sinatra i, és clar, era desesperant. Ara que Évole ha tancat temporada, esperem que Pepa reneixi.