28 maig 2020

Anar al contingut

El conflicte del futbol espanyol

Una norma per als dos grans

José Luis Pérez Triviño

El decret del CSD sobre repartiment de drets televisius afavoreix els interessos del Madrid i el Barça

Enmig d'una agra polèmica, la Lliga de Futbol Professional (LFP) ha cobert el seu objectiu: la venda i repartiment centralitzat dels drets audiovisuals del futbol, però no sense deixar un seguit de conflictes pel camí i que afecten els quatre estaments del futbol espanyol: la mateixa LFP, el Consell Superior d'Esports (CSD), la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) i l'Associació de Futbolistes Espanyols (AFE). El principal conflicte resultant del repartiment és que l'AFE i la RFEF han decidit anar a la vaga i suspendre les competicions a partir del dia 16. En aquest sentit, tot i promulgar finalment el decret en què es plasma el repartiment, al CSD no deuen estar contents, i a La Moncloa, tampoc.

Són diversos els aspectes a destacar del procés que ha acabat amb la promulgació del decret llei. En primer lloc, sorprèn que en un àmbit privat, el dels clubs i respecte d'un contingut que està entre els seus drets (la negociació televisiva), hagi d'intervenir l'Estat, o sigui el CSD, a través d'una norma que s'imposarà a les parts implicades. És més, que els agents privats (RFEF i LFP) ho hagin exigit mostra la imperdonable falta de capacitat per resoldre autònomament els seus assumptes.

En segon lloc, hi hauria les queixes sobre el procés d'elaboració del decret. Tant el CSD i la LFP, per un costat, i la RFEF, per un altre, s'acusen de falta de respecte, menyspreus i humiliacions. És difícil pronunciar-se sobre qui té raó. Però fins i tot admetent per hipòtesi que fossin el CSD i la LFP, ¿per què s'han de desconsiderar d'una manera tan palmària els interessos de l'AFE?

En tercer lloc, el control del repartiment dels drets torna a quedar en mans del Reial Madrid i el FC Barcelona, amb la complicitat i el vot de qualitat del president de la LFP. És a dir, s'ha aprovat una norma amb rang de llei que afavoreix aquests clubs en detriment de la resta. I és que l'article 7 estableix que, dins de la LFP, es constituirà un òrgan de control de la gestió dels drets, que estarà integrat per sis membres elegits, dos dels quals -i això és el més escandalós- seran els dos clubs o SAD que més ingressos hagin rebut per drets audiovisuals derivats de l'àmbit nacional en els últims cinc anys -fet que perpetua la presència del Madrid i el Barcelona en aquest òrgan-, i un altre dels sis membres és el mateix president de la LFP. Aquest té el vot de qualitat, cosa que li permetrà que pugui adoptar o vetar qualsevol mesura, juntament amb el Madrid i el Barcelona. Malgrat que, suposadament, la composició de l'òrgan serà rotatòria (es renovarà cada any), tres dels seus membres seran permanents. El vot de qualitat del president li permetrà seguir al servei dels dos grans.

Si ens centrem en els greuges que han motivat la declaració de vaga, veiem que les queixes de l'AFE són bàsicament dues. En primer lloc, reivindica que es garanteixi el pagament dels deutes salarials que mantinguin els clubs amb els seus futbolistes igual que es garanteix en el decret el dels deutes amb Hisenda i la Seguretat Social, que tindran preferència de cobrament sobre les quantitats rebudes per les retransmissions. En segon lloc, i al marge de sentir-se menyspreada pel CSD en la redacció del text, també s'oposa al repartiment dels fons que, derivats d'aquests drets, són atri­buïts als jugadors de Primera i Segona. Als primers els correspondrà el 90%, i als segons, un 10%, quan en altres països és més equitatiu, i està en un 80-20 o, fins i tot un 70-30.

La RFEF, per la seva part, mostra el seu desacord total amb la retallada en matèria disciplinària, que atorga a la LFP competències en sancions per incompliment de la normativa de control econòmic, així com també la seva disconformitat amb el repartiment dels diners de les quinieles, i la seva retirada sense motiu, i amb l'1% que percebrà per la venda dels drets, ja que haurà de ser entregat a les territorials, fet que converteix la RFEF en simple missatger. A aquest fet s'hi hauria de sumar la queixa que el CSD pretengui regularitzar laboralment i fiscalment tècnics i monitors de futbol base i infantil, cosa que generaria als clubs petits un notable perjudici econòmic.

És clar que hi ha molts interessos consolidats darrere del decret que els poders públics no s'han atrevit a tocar, entre ells, mantenir la supremacia dels dos grans, a costa de la resta d'equips. Sorprèn que la majoria s'hagin mostrat contents amb l'equilibri aconseguit. Potser els passarà com a la guineu en la faula d'Isop, que davant la impossibilitat d'agafar el raïm que estava molt amunt, es consolava dient «era massa madur». President de l'Associació Espanyola de Filosofia de l'Esport. Firma també aquest article Eva Cañizares Rivas, advocada i màster en Dret Esportiu.