La telerealitat com a fenomen
Fa 15 anys, l'arribada a Espanya de la franquícia holandesa de Gran hermano va revolucionar el panorama de l'entreteniment televisiu. Sota l'advocació llunyana, molt llunyana, de George Orwell i el seu 1984, va significar un canvi radical, perquè la producció de Zeppelin TV i Tele 5 va introduir un concepte que avui s'ha convertit en un lloc comú: la telerealitat. En el transcurs d'aquests 15 anys, els espectadors s'han familiaritzat amb les aventures d'éssers anònims que entregaven la seva intimitat per convertir-la en un espectacle. I també hem vist com el famoseig s'introduïa en el format que el crític Ferran Monegal va batejar com a ratomàquia, per convertir-se en ratolins observats a totes hores per un públic àvid d'emocions fortes. En aquest temps, la telerealitat ha derivat fins a uns límits morals pròxims a la prima línia vermella que separa la diversió de la morbositat. Multitud de programes televisius s'han endinsat en les misèries humanes per convertir-les en l'escenari del voyeurisme. Fins i tot els anomenats talent show (com Masterchef) s'han contagiat de l'elogi del no res, del despropòsit i el desvergonyiment. Gran hermano no aconsegueix avui els altíssims índexs d'audiència de la seva estrena, però segueix sent un espectacle seguit per molts. ¿Reflecteix el que la societat vol veure o és, potser, un reflex de la mateixa societat, atenta més que mai a la superficialitat? En aquest aniversari, seria positiu que ens plantegéssim els perquès d'aquest fenomen sociològic dels nostres dies.
