Petit observatori
Periodistes que creen conversa
Pel fet d'haver publicat un nou llibre, diversos periodistes han tingut l'amabilitat de fer-me una entrevista. Com que al llarg de la meva vida n'he publicat bastants -en Josep Pla diria amb una continuïtat «escandalosa», li agradaven aquests adjectius- he conegut diversos entrevistadors. Des d'aquell Del Arco de quan jo era jove, que feia entrevistes sintètiques a La Vanguardia i hi afegia una caricatura de l'entrevistat, fins als periodistes que poden dedicar força temps al diàleg i permeten explicar-te i matisar. Periodistes que reelaboren el que has dit amb una perfecta coherència.
Com a anècdota pintoresca recordo l'entrevista que em va fer fa molts anys a Televisió Espanyola -era l'única- un periodista que, acompanyant-me al plató, em va dir: «M'explicaràs què significa per a tu haver guanyat el premi Nadal». Li vaig haver de dir, amb una certa vergonya, que jo no havia guanyat aquell premi, que jo era només un dels membres del jurat.
Són uns altres temps. I uns altres periodistes, que sovint han llegit suficientment el llibre per convertir l'entrevista en una conversa.
És una experiència per a mi molt suggestiva i alliçonadora. Conversar és magnífic. És escoltar i parlar. Conversar és una paraula derivada de versar, vestir. No és un simple interrogatori, és posar en comú alguna cosa, un tema, unes idees, un contacte d'opinions.
I així l'entrevistat aprèn de l'entrevistador, descobreix que el llibre que ha escrit pot ser llegit i interpretat, en alguns aspectes concrets, d'una manera de la qual no era conscient.
Perquè les respostes, en una entrevista, depenen sovint de qui pregunta i com pregunta. Exactament com passa en la nostra vida quotidiana. Escoltar, vull dir escoltar bé, no és fàcil. Ho veiem en algunes taules rodones, convertides en un exemple del que és un caos.
