Els dos plans de l'Eixample

Amitjans del segle XIX, Barcelona era una ciutat emmurallada reduïda a Ciutat Vella. Havia anat creixent en població però cada vegada estava més amuntegada dintre les muralles. Lògicament, va sorgir una campanya que reclamava treure el dogal que la tenallava i així poder estendre's en el pla proper perquè la densitat de població era tan alta que creava gravíssims problemes higienistes. El cas és que Madrid endarreria la concessió del permís per a l'enderrocament.

Finalment, va arribar la desitjada ordre de poder quedar lliure de muralles i envair urbanament el territori circumdant. Era el moment de redactar un pla urbanístic per preparar l'ampliació de la ciutat. El Govern central va encarregar-lo a l'enginyer de camins català Ildefons Cerdà que havia fet la carrera a Madrid, a l'única escola a Espanya en aquella època. Era un moment històric per a la ciutat i l'ajuntament, volent intervenir-hi directament, va convocar un concurs. El guanyador va ser l'arquitecte Rovira i Trias. Naturalment, el pla va anar a càrrec de Cerdà.

Analitzats els dos plans, és curiosa la situació que ofereix l'assumpte. No crec equivocar-me si considero que el de l'enginyer era manifestament superior al de l'arquitecte. En efecte, Cerdà havia estudiat a fons la nova temàtica de l'urbanisme que ell mateix va desenvolupar i ho va fer tenint en compte dos enfocaments bàsics: mirada global i visió de futur atesa la gran inèrcia inherent a les estructures urbanes. Només cal assenyalar dues característiques que distingeixen els dos plans: estructura reticular i carrers de 20 metres (Cerdà) i estructura radial i carrers de 12 metres (Rovira i Trias). Tant una cosa com l'altra decanten la competència en favor de Cerdà.

Fruit de l'anàlisi dels dos plans emergeix una pregunta. ¿Eren conscients els uns i els altres (Madrid i Barcelona) del costat on radicava la millor qualitat? ¿O és que per l'un només comptava el fet d'imposar el seu criteri i per l'altre només tenia importància la voluntat d'escollir el treball del guanyador del concurs que havia convocat? Si és així, és bastant lamentable que cap dels dos no sabés discernir quin era el millor al marge dels seus interessos. ¿Incompetència per ambdues parts? Diu molt poc dels uns i dels altres.

Arribats a aquest punt, passo a comentar el Pla Cerdà perquè no s'ha construït exactament com estava previst a l'haver sofert modificacions. En alguna qüestió considero que es va millorar i en altres es va empitjorar. Es preveia construir només dos costats de les illes i no els quatre, encara que enfilava carrers continus. Doncs bé, aquest augment d'edificabilitat, que es tradueix en més densitat, probablement va contribuir al gran èxit urbà del barri. L'exemple de les males condicions higièniques de la ciutat històrica devien aconsellar aquesta decisió. En canvi, construir l'interior de les illes en lloc de destinar-les a parcs va ser desvirtuar les idees de Cerdà. ¿Ens imaginem aquests interiors convertits en jardins? Haurien augmentat el benestar dels ciutadans de l'Eixample. Paga la pena ressaltar el cas dels xamfrans perquè acompleixen diverses i excel·lents funcions: faciliten la visió dels vehicles als encreuaments, imprimeixen caràcter formal al pla i ofereixen la imatge d'un octògon regular de 20 metres de costat (amb carrers i xamfrans de la mateixa dimensió). A l'Eixample, però, li faltaria la gran plaça central del barri pensant en el costat Besòs completat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Quant al Pla Rovira i Trias, fa l'efecte que la seva imatge radial responia a una idea purament formal en el dibuix del plànol però sense contingut, la qual cosa l'abocava a una frivolitat pròpia de certs arquitectes, especialment en dibuixos o maquetes d'urbanisme. Això em porta a enunciar que l'arquitectura i l'urbanisme són dues disciplines apreciablement diferents i, per tant, no sempre un bon arquitecte és, automàticament, un bon urbanista. Una cosa és posar el focus en els edificis, i una altra, adoptar una visió global de la ciutat.

Per cert, recalco que, per una vegada (i no ha servit de precedent), es pot dir que una imposició de Madrid va salvar Barcelona. Un efecte positiu del centralisme (?). Reitero, no es tractava que cadascun pugnés pel seu pla sinó que fossin capaços de triar el millor. L'important d'aquesta experiència històrica és ser conscients que l'ajuntament i la societat civil de l'època van fallar lamentablement apostant per un pla de poca qualitat. Hauria representat un gravíssim error urbanístic perquè suposava hipotecar el futur urbà de la ciutat. Compte, doncs, a caure en altres errors. Arquitecte i urbanista.Autor de 'Models de ciutat i ecologisme'.