L'art de fugir de la premsa

El reporter Gonzo, d'El intermedio, acaba de treure un llibre analitzant les estratègies que usen els polítics per fugir de la premsa, o sigui, com fugen dels informadors, dels periodistes que amb el micròfon a la mà els llancen preguntes sobre la marxa. I a La Sexta noche li han fet una complerta entrevista sobre la qüestió. Home, s'ha de reconèixer que Gonzo té una gran experiència. Abans de ser la intrèpida criatura volant d'El intermedio, havia sigut reporter de carrer al Caiga quien caiga, és a dir, que és un veterà. De tots els polítics que ha anat perseguint destaca María Dolores de Cospedal com la que té menys habilitat a l'hora d'escapolir-se. Deia d'ella: «No té estil a l'evadir-se. No n'és capaç. Li passa com quan diu saquear España en lloc de sacar». O sigui, que la senyora Cospedal desconeix l'art de la fuga, i l'únic que fa és escapar-se, fugir, sense glamur ni gràcia. Encara pitjor parada n'ha sortit Esperanza Aguirre. Segons Gonzo: «Aquest és un dels personatges més perillosos que hi pugui haver. Viu instal·lada en la mentida. Aglutina aquesta capacitat d'utilitzar l'interès general en benefici propi». És a dir, que, segons l'experiència d'aquest reporter, el que és greu de Doña Espe no és que fugi, el que és realment tremendo és que es queda i deixa anar tirallongues de falsedats com una metralladora. I el reporter resumeix com a retrat final dels polítics amb poltrona: «La majoria són bastant caradures». Certs sectors de la caverna solen acusar Gonzo que el que ell fa no són preguntes: el culpen de fer escraches. ¡Ah! És un truc semàntic trampós. Tergiversen la situació. S'obliden que el polític és un servidor públic que té l'obligació de respondre, i en lloc de criticar-los que fugin els justifiquen carregant contra el missatger. Nosaltres a Catalunya hem tingut una experiència molt pintoresca amb Pujol, en la seva llarga etapa com a president. A ell no li feia falta fugir de la premsa: senzillament ens considerava uns embalums  als quals de tant en tant concedia un «avui això no toca».

Precisament, el periodista Lluís Foix, exdirector de La Vanguardia, acaba de recordar públicament que Pujol solia entrevistar-se ell sol. «Escrivia l'entrevista, sencera, amb preguntes i respostes, i s'havia de publicar sense tocar-ne ni una coma». ¡Ah! És el precursor de l'entrevista selfie. Però el nostre ofici ha progressat enormement. Avui es fan entrevistes a la carta, al gust de qui l'encarrega. Fins i tot queden millor que les altres.