Protegir persones i no fronteres

Assistim aquestes setmanes a imatges repetides en anys anteriors i que vam prometre que no tornarien mai més a produir-se. Ens trobem enmig d'una crisi de refugiats a Europa en què només tenim dues opcions, ignorar la problemàtica o afrontar-la. En joc, centenars de vides humanes. La mort de més de 300 persones a Lampedusa l'octubre del 2013 va suposar un tímid punt d'inflexió en les polítiques migratòries de la UE al Mediterrani, que va provocar una primera reacció europea: acompanyar els esforços que el Govern italià realitzava durant aquell any. Es va crear l'operació Mare Nostrum per a assistència i rescat marítim i que va suposar el rescat de més de 150.000 persones, un pegat per a un problema mal diagnosticat però que va permetre salvar milers de vides. Incomprensiblement, l'any passat es va suprimir aquest operatiu i va ser substituït per un altre (Tritó, coordinat per Frontex), que té un mandat, uns recursos i un àmbit d'actuació molt menors. Els resultats d'una mala decisió política són evidents aquests dies.

Aquestes setmanes ens enfrontem a un repte humanitari a les nostres fronteres sense que la Unió Europea disposi de cap agència europea de rescat. Frontex, que actualment lidera la resposta europea a aquesta crisi, és una agència de control de fronteres. Hem respost a una crisi humanitària i de refugiats bàsicament amb mesures de seguretat i defensa. I seguim per aquesta línia. Fa uns dies dos oenagés (Metges sense Fronteres i MOAS) van anunciar la creació d'un operatiu per al rescat i el salvament al Mediterrani. ¿Que potser han de ser organitzacions civils les que dediquin els seus limitats recursos a una activitat que hauria de fer la Unió Europea? Adduir que la creació d'una agència de salvament europea generaria un efecte crida és no entendre les dinàmiques migratòries i, particularment, la que vivim actualment. Primer perquè Mare Nostrum es va dedicar a salvar vides, per tant, ja és una cosa que

-deficientment- la Unió Europea feia. Segon, perquè és no entendre la naturalesa del problema. Estem parlant de refugiats, no només d'emigrants econòmics. Les dades són clares. La gran majoria de sol·licitants d'asil el 2014, així com les persones rescatades amb Mare Nostrum o Tritó, procedeixen de països en conflicte armat o amb greus tensions polítiques. Síria, Eritrea, Somàlia, Mali, Nigèria, Gàmbia, l'Afganistan i l'Iraq encapçalen el llistat. I és aquí on la Unió Europea també ha de centrar la seva atenció i els seus esforços. Les mateixes dades mostren que el volum de persones procedents d'aquests països és cada vegada més gran i no hi ha res que sembli indicar que hagi de disminuir els pròxims mesos. Les condicions de seguretat als seus països d'origen no canviaran a curt termini i no tenen cap més alternativa que la fugida. ¿Que potser la Unió Europea creia que després de quatre anys d'una guerra a Síria que ja ha generat quatre milions de refugiats aquests no intentarien arribar a territori europeu? Només el 2014 es van rebre més de 122.000 sol·licituds d'asil de ciutadans sirians a la UE, gairebé el triple que el 2013.

Si com ha apuntat Federica Mogherini (representant per a la política exterior de la UE) els països de la Unió han de fer més esforços en l'acollida de refugiats, aquests han de fer-se de forma conjunta, proporcional i solidària per tots sense excepció. També s'ha d'ajudar països amb més càrrega en acollida de refugiats fora d'Europa, una cosa que els inestabilitza.

El focus s'ha posat aquests dies a Líbia, país sumit en un procés de descomposició interna des de fa dos anys i des d'on surten gairebé el 90% de les embarcacions que intenten arribar a Europa. És necessari que la UE s'impliqui activament en la seva estabilització, però aquesta no es produirà a curt termini, i això limita les actuacions que es presentin per lluitar contra les màfies i els grups de tracta de persones que estan aprofitant-se del buit de seguretat interior per fer negoci i enviar a la mort centenars de persones en precàries embarcacions. Les màfies són un dels problemes, no l'únic.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

La UE esperava que el nord de l'Àfrica i Turquia seguissin fent de tap d'uns fluxos migratoris que per si mateixos no poden ser controlats, encara que sí reconduïts o mitigat el seu impacte. Ja no pot esperar que això passi, primer per la inestabilitat de gran part d'aquests governs que tenen serioses dificultats per gestionar les seves fronteres, i segon perquè -repeteixo- la clau està en els països d'origen. Europa no té una crisi d'immigrants sinó de refugiats, i les autoritats europees s'han de preguntar per què. Actuem com si tinguéssim un problema de gestió de fronteres, quan el mar no sap què és això. Ni li importa.

Analista de conflictes internacionals i consultor.