Insults directes al cor de qui està patint.
Fa temps en un hospital d'oncologia infantil català li vaig sentir dir a un savi metges: “Viure, això sí que és perillós, viure és un miracle diari”. En un hospital d'oncologia infantil, on metges i famílies lluiten amb tots els mitjans i tot l'amor per salvar les criatures, la mort, bèstia sanguinària, encara aconsegueix entrar i, a vegades, no té cap tipus de pietat amb ells. En aquest hospital català, com suposo deu passar o hauria de passar en altres llocs del país, s'atenen igualment tots els nens, sense excepció, provinguin d'on provinguin, siguin de l'Índia, l'Àfrica, la Xina, el Pakistan o de qualsevol racó d'Espanya. En aquest hospital es posen tots els mitjans humans i recursos per salvar-los. Aquí, quan la mort derrota la vida d'un nen, apareix un paisatge trencat de desolació a la cara de tots els que han lluitat per salvar-lo.
No, no ho entenc, ¿com és possible que davant aquest injust dolor, davant l'atrocitat que suposa l'aparició de la mort inesperada i cruel, no sorgeixi la pietat, l'amor, la compassió?
En aquest accident han mort nens, joves, persones, totes plenes de vida i algú s'atreveix a augmentar aquest dolor i a trencar el cor amb les seves paraules plenes d'odi. El dolor ens agermana o ens hauria d'agermanar a tots. Per sort a la balança dels tuits i missatges, són molts més els de consol i encoratjament que els de l'odi.
Als que escriuen i insulten els que pateixen, els diria als policies, si els troben, que els portin allà, on ara resideix aquest dolor, que els portin a contemplar, si ho suporten, la cara dels que pateixen, que mirin cara a cara com el dolor s'enfila i mossega nens, avis, pares, germans, marits, que sentin els seus plors, que contemplin aquests éssers que han perdut els que estimaven.
¿Seran capaços de sortir immunes de tant patiment? ¿Podran contemplar com els cossos de les mares o els fills trontollen i a penes se sostenen?, perquè el dolor, incrustat en tots els porus de la seva pell, els impedeix caminar sols.
No ho oblidem. El dolor dels que pateixen és el nostre dolor, aquest dolor impossible de suportar, “Por doler me duele hasta el aliento” que deia l'estimat poeta. Aquest dolor que ha delmat de forma miserable no només la vida dels que ja no hi són, sinó la vida dels que queden, dels que no deixaran mai d'estimar-los.
Notícies relacionadesAls que escriuen, amb odi, només els diria que s'acostin, mirin, contemplin, aquesta cara, aquestes mans, aquests cossos trencats, les seves mirades. Si surten immunes, sense que els surti una sola llàgrima, és que ells ja estan morts en vida, si per contra algun és capaç de donar la mà i sostenir una mare, un nen, un avi, potser hauran començat a entendre que aquest dolor també és el seu i que estaven molt més a prop del que pensaven.
Tot l'amor i fortalesa per als que pateixen. La vida tornarà, sempre torna i algun dia, espero pròxim, tornaran a reconciliar-se amb ella.
