Chicote, turisme i postura

És tanta la potència televisiva que ha demostrat Alberto Chicote amb el seu exitàs Pesadilla en la cocina, que La Sexta li ha muntat una tournée pel món mundial titulada El precio de los alimentos. És un exercici que obeeix a una idea, o almenys així ho sembla: fem alguna altra cosa amb Chicote, que, sigui el que sigui, serà un èxit. És veritat. La seva personalitat és irresistible. Segueix omplint la pantalla de forma colossal. Irradia una enorme simpatia. Però aquest treballet d'ara, la postura que ara interpreta, és d'una superficialitat tan gasosa com l'evanescent espuma d'una Coca-Cola. Va tocar el drama dels tomàquets d'hivernacle d'El Ejido enfront dels imbatibles cultius intensius holandesos; però ni una paraula de l'ús d'herbicides o insecticides perniciosos. També la problemàtica de la carn de vedella, però ni piu dels additius ni dels antibiòtics que en algunes explotacions subministren a dojo. També hem vist Chicote fent un viatget a Swazilàndia per explicar-nos que d'allà ens ve molt sucre, però ha sigut un posturisme més turístic que una altra cosa. O sigui, el plaer de veure Chicote circulant per l'exotisme africà. Home, ja sabem que Chicote no és Évole. Ni ho pretén. Però comença a ser hora que els famosos cuiners de la tele abandonin l'habitual i còmode autisme en què estan instal·lats i es preguntin

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

-i ho investiguin- la procedència i el tractament que reben aquests aliments que després ells cuinen de forma tan fabulosa. És clar que en això estan involucrats laboratoris molt potents. I marques que contracten molta publicitat en els espais televisius que protagonitzen aquests mateixos cuiners. Aquest és el problema.

CUNÍ .- Hi ha cabreig a la xarxa, i en una gran part de l'audiència, per l'entrevista que li va fer divendres Josep Cuní (8 al dia, 8TV) a la  mare venerable d'un dels morts en el vol de Germanwings. He vist l'entrevista sencera. No és llarga, precisament. Crec que Cuní ha pretès no caure en el to lacrimogen que a vegades els periodistes adoptem per crear un clima sentimentaloide. I això és d'agrair. Però  en dues ocasions ha fet el contrari. La primera («Vosté no està en el seu millor moment»), va ser d'una obvietat tan descarnada com improcedent. L'altra, al final de la conversa («¿Plorarà molt quan estigui sola?»), també se la podia haver estalviat, francament.