Relació entre ciutat i ecologisme

A partir de l'aparició de l'espècie humana, producte de l'evolució, la humanitat va viure en plena natura durant moltíssims segles i portava una vida nòmada. Va ser una etapa molt llarga en què la naturalitat era gairebé total. El descobriment de l'agricultura i la ramaderia amb la consegüent necessitat del sedentarisme i de fer bescanvis, juntament amb petits avenços tecnològics, van fer aparèixer la ciutat. Aquest fet es va produir entre els anys 3000 i 4000 aC a la confluència dels rius Eufrates i Tigris, a l'antiga Mesopotàmia. D'entrada, la seva essència i raó de ser és l'artificialitat i per això va sorgir la frase «la ciutat és la major creació artificial de l'home». D'a­quí també va sorgir la dialèctica ciutat/camp, posant de manifest que són dues realitats completament oposades.

L'artificialitat de la ciutat és antagònica de la naturalitat del territori restant. Des de l'urbanisme, són consideracions que mai hem de perdre de vista. Per una part, apareix un espai públic complex on s'afavoreix la transmissió d'informació i es facilita l'intercanvi de tot tipus de productes: sorgeixen els valors urbans que es tradueixen en l'adquisició de cultura urbana. Per altra part, és molt lògic que els humans arrosseguem un atavisme que ens lliga a la natura. L'existència de les ciutats planteja, doncs, la compatibilitat entre l'anterior naturalitat única i la posterior convivència amb artificialitat. Cal aclarir que aquesta realitat fa referència directa a la ciutat clàssica o mediterrània que, lamentablement, s'ha anat mistificant.

Ara bé, la (nostra) ciutat històrica tenia unes dimensions molt discretes (pensem en Ciutat Vella) de manera que el camp resultava tan proper que no calia introduir la vegetació dintre del teixit urbà. Arran, però, de la Revolució Industrial les ciutats van experimentar un augment considerable d'escala i llavors es va fer imprescindible crear una completa xarxa de parcs per respondre al susdit atavisme de voler connectar amb la naturalesa.

I ara entra en escena l'ecologisme. Des de fa uns quants anys, els humans estem maltractant el planeta en una sèrie de qüestions. L'excessiva emissió de CO2 a l'atmosfera (menció dels cotxes), la progressiva pèrdua de diversitat (animal i vegetal), l'ocupació massiva de superfície terrestre, la desertització d'antigues masses forestals, la degradació del fons marí, l'explotació de la pesca, la contínua extracció de recursos no renovables, l'excessiva producció de residus molts d'ells no reciclables i el possible problema de la demografia. Estem alterant l'equilibri inestable, però equilibri al cap i a la fi, que permet el manteniment de les condicions de vida a la Terra. Modifiquem l'estat de la biosfera que ja comença a ocasionar inquietants efectes com el canvi climàtic, encara poc perceptible. Tot això ens encamina cap a una creixent insostenibilitat, és a dir, a una crisi ecològica

Un dels factors que poden pal·liar el problema és, justament, el manteniment del model de ciutat clàssica mediterrània, l'estructura urbana de la qual s'adapta perfectament als requeriments de l'ecologisme i només cal aplicar als seus edificis un bon aïllament tèrmic i la producció d'energia renovable. Aquesta ciutat, que fa bandera de l'artificialitat, imprescindiblement ha d'anar acompanyada d'una completa xarxa de parcs urbans de diferents dimensions: jardins de veïnat, parcs de petit barri, parcs a nivell de ciutat i grans parcs perifèrics de fàcil accessibilitat però normalment d'ús no quotidià.

Notícies relacionades

Esplugues és Úniques

¿I qui guanyarà el festival d’Eurovisió?

L'EINA de la ciutat clàssica combina perfectament els valors urbans amb la bona adequació als principis de l'ecologisme, qualitats que la converteixen en la ciutat del futur. No es tracta, doncs, de renaturalitzar el teixit urbà sinó de prioritzar l'artificialitat a l'interior de la ciutat, però, alhora, sent respectuosos amb l'ecologisme. Tampoc és convenient dissenyar parcs lineals perquè creen una frontera verda que, urbanament, aïlla els dos costats de la trama i, per tant, produeix moltes discontinuïtats urbanes que suposen inseguretat per al vianant. És especialment cert a algunes hores del dia en haver-hi trams de carrer amb només acompanyament de parc als dos costats. I és que una cosa és plantejar una completa xarxa de parcs (compatible amb els valors urbans) i una altra de ben diferent voler renaturalitzar la ciutat que aboca al radicalisme ecològic. Cal distingir la lògica urbana de l'ecològica. Els antecedents i raonaments encaminen la ciutat futura a dues conclusions: ni situar parcs en llocs singulars ni dissenyar espais de vegetació allargassats.

Arquitecte i urbanista. Autor de 'Models de ciutat i ecologisme'.