El temps de la política

El 1975, John Greville Agard Pocock va publicar The maquiavellian moment, referència no només per a l'estudi del pensador florentí sinó per a la reflexió general sobre la política. El recent Maquiavelo: los tiempos de la política, de Corrado Vivanti, sembla destinat a un paper similar. Tots dos apunten als problemes de la temporalitat política, així com als riscos del que Wendy Brown ha denominat «moralització de la política». La gegantesca figura de Maquiavel combina una reflexió sobre la virtut i el temps de la política. Per un costat, afirmant la política com a tècnica, revela la careta hipòcrita d'una política de la virtut. Per un altre, teoritza un insòlit tipus de virtuós que opera sobre la temporalitat: aquell que troba el moment oportú o kairós per actuar políticament a través d'una combinació de força i rectitud.

El príncep maquiavèl·lic ha d'«aprendre a no ser bo» per poder portar la política al terreny de la utilitat, del pragmatisme. Governar no és assumpte de santedat sinó d'organitzar els pragmata, les qüestions quotidianes que preocupen els habitants de les repúbliques. La utilitat en Maquiavel no és la utilitat per a alguns, sinó la que resol la vida pràctica de molts. Per aconseguir aquest què hi ha molts coms que necessiten organitzar-se segons un quan. El moment maquiavèl·lic és aquell en què una nova república, sorgida de les cendres de la corrupció i la por, s'enfronta al problema de renovar-se i consolidar institucionalment els seus principis.

La contraposició entre vella i nova política es torna tediosa i fins i tot trivial. El que passa és alguna cosa més que un xoc generacional: indica un moment maquiavèl·lic. Els temps en què es desplega la política ja són els que defineixen què és la política mateixa. L'anomenada vella política s'identifica amb institucions paquidèrmiques on avui habiten bandades de corruptes. No hi falta raó en aquesta acusació, però les institucions tenen els seus automatismes, els aparells d'Estat són, en efecte, aparells dotats d'una temporalitat específica. El problema és: ¿què s'està fent amb aquesta temporalitat? El descompassament entre temps institucionals i societat soscava la capacitat de les primeres per satisfer demandes urgents, que precisament defineixen el cor de les mateixes institucions: igualtat, llibertat i solidaritat. Als pragmata quotidians hi apareixen en canvi la injustícia, la reducció de llibertats i la desconfiança i incertesa davant el futur. L'exercici just de la sobirania dintre de cada país s'està ensorrant. Però també les institucions nacionals perden la seva sobirania temporal en el context internacional, pressionades per complir contra rellotge objectius inabastables si no és a un cost humà intolerable. El rellotge dels estats marxa a aquest ferotge compàs i la tardança a aplicar mesures de correcció de la desigualtat ens passarà factura.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Se'ns diu que la política és assumpte de deliberacions a llarg termini. ¿On estaven en les mesures urgents dels últims anys? Amb aquestes maneres de fer política, a la lenta temporalitat institucional s'hi afegeix un ciment que forja a l'instant i deixa al darrere danys difícils de reparar. Cada ús autoritari de la capacitat legislativa, cada decret llei unilateral, cada llei aprovada per la mera força de la majoria, sacseja la tomba de Montesquieu.L'anomenada nova política també s'enfronta al seu moment maquiavèl·lic. Després d'un diagnòstic encertat de les formes i les fonts del malestar majoritari, ara aquests nous actors polítics han de superar l'excepcionalitat dels esclats dispersos i erràtics. Encaren el projecte que Hannah Arendt va descriure com a «constituir la llibertat» (constitutio libertatis), a saber, l'habilitació d'un espai polític i mecanismes per a les decisions públiques sobre els assumptes comuns. Només el temps revelarà l'èxit o el fracàs d'aquest impuls, així com quin Maquiavel pesarà més: el de les tècniques de la batalla pel poder, el màrqueting, o el Maquiavel republicà.

Max Weber, de temperament assossegat, no va parlar mai de la política com a assumpte de virtuosos, sinó de vocació. L'art de la política és l'art del que és practicable, si bé la primera pràctica política és la disposició a canviar el concepte mateix del que es pot practicar. «En aquest món no s'aconsegueix mai el que és possible si no s'intenta l'impossible una vegada i una altra», afirma Weber. Cap apel·lació grandiloqüent «a l'hora de la política» tindrà cap valor sense l'audàcia weberiana d'«armar-se des d'ara amb la fortalesa d'ànim que permet suportar la destrucció de totes les esperances si no volem resultar incapaços de realitzar fins i tot el que avui és possible». En això es jugarà la bona o mala fortuna de la nostra res pública.