L'Estat del benestar
La llei del més feble
Implementar la llei de dependència, viva però sense recursos, és una obligació política urgent i ineludible
Vivim temps de gran foscor respecte a l'esperit de les lleis que insufla vida a la nostra activitat legislativa. Per un costat, lleis zombis com la llei de protecció de la seguretat ciutadana neixen mortes per la seva falta de consens i el seu caràcter antidemocràtic. Per un altre, hi ha lleis que tot i néixer plenament vives agonitzen per falta de recursos. La llei de dependència n'és una. ¿Quina d'aquestes dues lleis protegeix en realitat? La urgent agenda política que empara la segona conté quatre elements vitals en qualsevol sistema polític democràtic: redistribució de la riquesa social, promoció d'una igualtat efectiva, inscripció de la justícia en situacions reals i organització de la reciprocitat. Incomplir aquesta llei és atacar el cor mateix d'una democràcia.
El marc que dóna sentit a la llei de dependència no pot ser més clar: cap ésser humà es basta a si mateix. Tots sense excepció, i no només els afectats per algun tipus de dolència incapacitant, en diferents moments del nostre cicle vital hem estat i tornarem a ser dependents: des de la infància fins a la vellesa. No obstant, l'enfocament estàndard dels drets i del repartiment de la riquesa social es concep només des de les situacions de plenitud física de subjectes en edat productiva. Aquesta perspectiva simplificadora és com un fotograma que congelés la verdadera moviola de la vida humana. El problema no és, doncs, dels altres, aquests als quals ha tocat l'infortuni, sinó de tots. Tots som o serem subjectes, potencials o reals, de les situacions que contempla una llei de dependència.
La reflexió sobre les pràctiques de l'atenció desenvolupades al voltant d'aquests escenaris vitals sorgeix històricament com a reacció contra el rerefons neoliberal dels anys 80, amb el triomf de la figura de l'emprenedor i l'absoluta desregulació dels mercats. Un període de glorificació de la llei del més fort i del més adaptat. Avui, a la llum dels efectes perjudicials desencadenats per aquests paradigmes, les reflexions sobre l'atenció tornen a qüestionar-los. El que en un futur pròxim quedi d'un Estat social no només haurà d'afrontar noves formes de vulnerabilitat degudes a l'empobriment i l'envelliment de la població, sinó que ho farà sobre un teixit social malmès. No és que aquestes situacions siguin noves, és que no se n'han anat mai: simplement, no eren percebudes amb els paradigmes polítics predominants.
Entre les assignatures pendents de l'Estat social destaca la de pal·liar la injustificable invisibilitat de la problemàtica de la dependència. Les pràctiques de l'atenció seran cada vegada més rellevants, donada la vulnerabilitat potencial generalitzada en tots nosaltres i els formidables desafiaments que plantegen la demografia i l'extensió de la desigualtat. No obstant, la resposta institucional més comuna enfront del seu paper crucial en les dinàmiques profundes de la reproducció social ha estat el menyspreu, la falta de remuneració i d'organització social d'aquestes activitats. El que ve serà encara pitjor: tradicionalment confinades a l'àmbit invisible del nucli familiar, de la seva feminització i de la seva justificació en termes d'afectivitat o benevolència, ara seran a més a més sotmeses a la llei del més fort, del campi qui pugui i/o tingui butxaca per pagar les atencions que necesiten els seus éssers pròxims o ell mateix.
És NECESSARI ser conscients que la vulnerabilitat d'un individu exposat a les hostils condicions que promou l'incompliment d'aquesta llei s'estén per una cadena de fragilitats associades entre els que l'envolten, com la que pateixen avui dia a molts cuidadors familiars. Que quedi clar: el benestar no correspon només a subjectes actius en règims productius i la riquesa social no es produeix només en el temps de treball, sinó també en el de l'atenció. És just i necessari repartir-la amb equitat. L'Administració ha de dotar dels mitjans deguts polítiques públiques de verdadera protecció de les persones i de promoció d'una igualtat real. Es tracta de fer recíproc un món que no és mai simètric, ni tan sols en l'arc temporal d'una sola vida. Els marcs normatius han de proporcionar les correccions que facin possible aquesta reciprocitat i en definitiva la justícia com a equitat. Però sobretot han de promoure la dignitat indefugible de tota situació de dependència. La implementació d'aquesta llei és una obligació política no només urgent, sinó també ineludible. Enfront de la llei del més fort hi ha La ley del más débil, títol d'un magnífic llibre de Luigi Ferrajoli. ¿És necessari recordar que aquesta llei és la llei de tots en algun moment de la nostra vida?
Doctora en Ciències Polítiques i Sociologia i Investigadora de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona.
