La gestió dels assumptes públics
Intel·lectuals i polítics de professió
El declivi de l'actual classe política explica l'arribada de candidats com Gabilondo o García Montero
Volàtil és en aquest moment el gust polític dels espanyols i per això resulta aventurat marcar preferències només mirant a l'horitzó. L'entusiasme o, més modestament, la bona acollida que han tingut les candidatures d'Ángel Gabilondo i de Luis García Montero, per disputar la presidència de Madrid, per part del PSOE i d'IU, respectivament, ¿estan donant a entendre alguna cosa nova o tot es redueix a la curiositat del moment? Hi ha raons per pensar que el personal està fart d'un determinat tipus de polític i que n'espera un altre, no gaire llunyà del que encarnen aquests dos noms.
Les enquestes reflecteixen una vegada i una altra el descrèdit de la classe política. Ja ni els militants es fien dels seus. Hi va haver un temps en què la sigla tot ho emparava i sanava i perdonava. Ja no. Ara ens fixem en les persones que surten a la palestra. Les mirem als ulls per veure què transmeten i de passada fem una ullada al seu historial. Ens importa poc el seu full de servei partidari: que si des de petit ja es movia pels racons de l'organització, que si regidor o ministre. Tot això ho deixem de banda com si fos un informe burocràtic que només val per comptabilitzar triennis. La majoria dels polítics que exhibeixen els partits polítics més forts tenen aquesta pinta de decadència i falta de glamur. Almenys així els veiem. En aquesta llista d'encant amortitzat hi ha la majoria de cares que no són tan familiars.
Tipus com Gabilondo i García Montero tenen un altre aire. D'entrada són intel·lectuals, és a dir, gent que ha passat moltes hores mirant les parets -estudiant- però també ben atents al que passava al carrer. Tenen mons propis, construïts en anys de soledat, però han après a escoltar les veus que vénen de fora i distingir-les dels sorolls. Per això són intel·lectuals i no únicament erudits. Si el públic els brinda la seva confiança és perquè intuïtivament veu en ells fusta per llaurar el perfil de l'home públic que es necessita. Aristòtil ho va clavar fa vint-i-tants segles i no va necessitar capbussar-se en la metafísica per extreure les seves perles. El que va dir és tan de sentit comú que el que resulta increïble és que ens sorprenguem del que va dir.
Diu aquest grec il·lustre que el polític ha de ser virtuós. No un espavilat, sinó virtuós. I com que avui això de la virtut sona a beateria, convé recordar el que ell entén per virtut política. Consisteix, en primer lloc, a tenir coneixements apropiats a la funció que es vol desenvolupar. No valen companys de pupitre per ser banquers, ni càrrecs intermedis que anaven malament en matemàtiques per a ministres de foments, ni amigues indocumentades que per ser lleials són convertides en assessores d'investigació i ciència, que de tot hi ha hagut. El primer, doncs, és competència. En segon lloc, maduresa, és a dir, haver demostrat abans que un és algú, que en el seu cercle té prestigi perquè compleix. I, finalment, que sap decidir en situacions conflictives. Haver deixat constància que, quan pren decisions, aguanta les pressions. A aquestes tres notes hi afegeix un avís: que el polític o home públic no és virtuós perquè faci coses bones, sinó que fa coses bones perquè és virtuós. Pot sonar la flauta per casualitat, però fer bé les coses és el resultat de molta gimnàstica intel·lectual i moral. Al poder s'hi ha d'arribar plorat i dutxat. Entre aquest model d'home públic i el polític professional que tenim hi ha un abisme. Del primer es pot esperar que atengui a raons, és a dir, que argumenti les seves decisions, que valori les raons de l'adversari, que busqui el que uneix i reconegui els errors. El segon ho mesura tot amb la lògica de l'amic/enemic. El rival és un enemic que mai podrà tenir raó. I com que l'únic objectiu que val la pena és el poder, tot -des de la veritat fins a la vergonya- ha de sotmetre's a les seves exigències.
Precisament perquè hi ha un abisme entre els dos models, serà difícil que prosperin els Gabilondo o García Montero. Per a molts dels que conformen la carcassa dels partits polítics, la professió política és el seu hàbitat professional. El canvi de perfil suposa un procés de regeneració i això només seria possible si els partits polítics descobrissin una veritat, vella com els seus propis orígens, segons la qual els partits estan al servei de la societat i no en el seu propi benefici.
Després hi ha els altres, els que tenen realment el vent a favor perquè són biològicament joves o així ho semblen. Tenen en comú amb els intel·lectuals que no pertanyen a la casta dels ja establerts. Els diferencia que els uns, els intel·lectuals, es presenten amb l'aval de la virtut política i els altres, els nouvinguts, l'han de demostrar.
