¿Putin té una estratègia?
El curs del conflicte d'Ucraïna obliga a preguntar-se si el Kremlin ha entrat en una fase d'improvisació
¿Putin té una estratègia?_MEDIA_1 /
Vladímir Putin domina el futur d'Ucraïna però ha perdut els ucraïnesos per sempre. Aquesta paradoxa dificultarà per molt temps la consecució d'una pau duradora entre Rússia i Ucraïna. Putin pot, doncs, estar relativament tranquil, però no plenament satisfet. El president rus sembla albergar encara l'expectativa d'un gir intern a Ucraïna que li permeti tornar a tenir un Govern a Kíev favorable als interessos del Kremlin. De moment, amb la guerra al Don-bass Putin s'ha de conformar amb objectius en negatiu: impedir que Kíev porti a terme les reformes estructurals que Ucraïna necessita peremptòriament -aquí compta amb el suport implícit de les velles estructures oligàrquiques del país-; impedir un acostament de Kíev a la UE o a l'OTAN, bloquejat per llarg temps. Però amb això el seu objectiu estratègic fins fa poc -la incorporació d'Ucraïna a la Unió Eurasiàtica- també queda irremeiablement tocat.
Els objectius del Krem-lin van molt més enllà d'Ucraïna. El que exigeix Moscou d'Occident és un reconeixement explícit d'una àrea d'influència exclusiva. És a dir, el dret de Moscou a exercir una tutela permanent sobre el futur de les repúbliques exsoviètiques, excloent-ne -fins a cert punt- els bàltics. Però aquí també és molt difícil arribar a un acord sostenible. ¿Com podria Europa reconèixer un dret d'ingerència de Moscou a Ucraïna, el Kazakhstan, Bielorússia o l'Uzbekistan? Si Astana decideix un dia abandonar el projecte eurasiàtic, ¿Europa ha de reconèixer el dret de Rússia a intervenir al Kazakhstan tal com va insinuar Putin l'estiu passat? ¿Qui acceptaria a Europa que la Unió Europea fes una cosa semblant amb els seus veïns de l'Est o del Sud del Mediterrani? El moviment popular del Maidan va irritar tant Lukaixenko o Nazarbàiev com el mateix Putin, però la intervenció russa a Ucraïna els va alarmar més encara. D'aquí ve la seva resistència a desenvolupar la Unió Eurasiàtica. El Kremlin ha posat forts pals a les seves pròpies rodes. És possible preguntar-se, doncs, si Putin té una verdadera estratègia a Ucraïna o si, contràriament, ha entrat en una dinàmica d'improvisació.
La fràgil economia russa presenta pèssimes perspectives: el 2014 es va produir una fuga rècord de capitals (més de 150.000 milions de dòlars), el clima creat pel Kremlin i les sancions occidentals no conviden en absolut a l'arribada d'inversió estrangera significativa. Per al 2015 s'espera una baixada del PIB d'almenys el 5%; i la inflació pot arribar a un 20%, i dificultar encara més el consum dels ciutadans russos. Si el preu del petroli es manté a la baixa, el Kremlin haurà de fer malabarismes per quadrar el seu pressupost. Sense parlar dels 500.000 milions de dòlars previstos per renovar el seu armament per fer front a la suposadament imminent amenaça de l'OTAN que tan sols percep el Kremlin. Les sancions euroatlàntiques es mantindran probablement a pesar dels esforços russos per trencar la unitat europea, construïda sobre profundes divisions. Però també les contramesures russes sobre importació d'aliments són paradoxalment les que més afecten negativament els ciutadans russos. La falta de mesures governamentals per pal·liar els seus efectes és un perfecte reflex del sistema de governança impulsat pel putinisme. No fa falta ser enginyer agrònom per entendre que la producció agrícola no es pot improvisar. Que requereix una planificació integral, inversions i incentius.
La resposta del Krem-lin a aquests dilemes és un gir cap a Orient, una iniciativa amb indubtables potencialitats. Però novament és possible preguntar-se per la capacitat de planificació estratègica i els asos amb què compta Rússia. No és un gir que es pugui improvisar i el Kremlin, a part d'oferir energia i un gran mercat, no sembla tenir instruments de pes. En la seva relació amb la Xina, a diferència del que passa amb Europa, Rússia és el soci júnior, el que ha d'acceptar els límits imposats per l'altra part. Pequín comparteix alguns dels posicionaments de Moscou, però no acceptarà dictats. Ho està deixant prou clar des de fa més d'una dècada a l'Àsia Central, on l'ascens de la Xina sembla imparable.
Putin és molt popular, però la seva estructura de poder, amb el partit presidencial Rússia Unida al capdavant, no. La sobrereacció del Kremlin davant qualsevol crítica interna demostra que és perfectament conscient d'aquesta situació, magníficament reflectida pel film Leviatan, del rus Andrei Zviagintsev, que descriu un univers de corrupció endèmica, nepotisme, impunitat i injustícia. Ara l'assassinat de Borís Nemtsov ha actuat com a cru recordatori de la proposta del putinisme per a la societat russa, que una amiga de Moscou descriu com a marasme i obscurantisme.
Investigadors del Cidob.
