'¡Ridi, pagliaccia!'
L'adagio diu que en temps de pau els fills enterren els pares i en temps de guerra els pares enterren els fills. Vivim una època convulsa: fa un parell de mesos escassos, a Mercè Cuxart i a Joan Barril els va tocar acomiadar-se del seu fill Joan, i ahir, a Rosa Clausells veure com se n'anava la Rosa, la segona de les seves filles mortes. La tragèdia deu ser això i no el que la Novell brodava als escenaris.
Ens vam conèixer a la Universitat Autònoma de Barcelona, on ella va debutar en el teatre independent interpretant la reina Hècuba de Les Troianes d'Eurípides, aquella dona vençuda que va haver d'enterrar el seu fill i el seu nét. Aleshores Rosa ja era estupendíssima: la llegenda explica que, en certa ocasió, va interrompre una classe de l'il·lustre Doctor Molas per preguntar en veu alta si algú tenia un clínex. Durant anys ens vam veure poc: ella viatjava de paper en paper en vagó de primera, demostrant finor, humor i intel·ligència, mentre els altres anàvem tirant. S'estaven forjant estil i mite. La Rosa ja començava a ser la Novell.En una de les edicions del Sitges Teatre Internacional que vaig dirigir, la vaig convidar a recitar Josep Carner («Per una vela en el cel blau / daria un ceptre…»). La Rosa em va demanar dir les paraules del «príncep dels poetes» sobre uns quants centenars de clavells acabats de tallar. Poques hores abans, la vaig trobar asseguda en un banc de pedra del passeig, deixant anar llagrimotes de nena: volia clavells vermells, no blancs.
El meu pare solia dir que la Barcelona dels 50 semblava dirigida per Lubitsch; una mica d'això hi havia en l'elegància de la Rosa, dona d'abans i de sempre (Sí, dona: als escenaris catalans s'han difuminat els sexes i ja només existeixen homes i dones de debò en anuncis de perfums cars). La Rosa va saber ser totes les reines antigues, totes les grans dames de l'alta comèdia, però també la barceloníssima i mesocràtica Senyora Florentina de Mercè Rodoreda, així com el divertidíssim company del marcianet Gurb, d'Eduardo Mendoza, el seu últim i gran amor.
Vam treballar junts diverses vegades; les principals, la Fedra de Jean Racine, traduïda pel reverend Modest Prats, i De poble en poble, de Peter Handke, que Nova (Novell) culminava amb un monòleg de 30 minuts convidant-nos a iniciar una vida nova, a aturar-nos en els colors.
No era fàcil treballar amb la Rosa, dona de gran caràcter que, potser per protegir la seva extrema fragilitat o el seu reservat dolor, necessitava el conflicte. Quan li esclatava l'ànima trencadissa s'havia d'anar amb compte de no trepitjar els vidres trencats.
Notícies relacionadesL'últim que vam fer junts va ser Degustació, un espectacle de factura ràpida sobre gastronomia per inaugurar el Temporada Alta de Girona. La Rosa no va voler sopar a El Celler de Can Roca; estava molt cansada i va preferir retirar-se a l'hotel. A l'autocar de tornada vam parlar per últim cop. La seva altíssima intel·ligència havia mudat en saviesa. No em vaig atrevir a anar a veure L'última trobada, lleig títol.
Tampoc aniré al funeral: avui, a les dues en punt del migdia, dipositaré una rosa molt blanca a l'estàtua de Federico de la plaça madrilenya de Santa Ana, a 50 metres del Teatro Español, on em vaig pixar de riure veient la pallassa Novell transmutada en Gurb. I després, en el sopar, encara vam riure més, moltíssim més. Així vull recordar-te, Rosa.
