Les respostes al terrorisme

Els atemptats gihadistes perpetrats a París han tornat a commocionar el món, i la inseguretat i la por s'han apoderat novament de les nostres societats occidentals. L'escalada i la magnitud d'aquests atacs en l'embogida estratègia terrorista empresa pel denominat Estat Islàmic ens augura la certesa de nous atemptats -com el de dissabte passat a Copenhaguen-, malgrat la incertesa del lloc i el moment. Tot assassinat terrorista comporta sempre la negació del dret a la vida com a bé superior de la persona, i a partir d'ara, també d'una determinada condició i d'unes determinades llibertats sobre les quals s'han establert les nostres democràcies, particularment les llibertats d'expressió i informació. ¿Pot ser la condició de jueu o la crítica de les idees, i fins i tot el seu sarcasme i el pitjor dels insults, la causa eficient de la condemna i execució d'una persona sense cap altre tràmit? Sens dubte, així ho han decidit els terroristes i els que des dels poderosos grups del món islàmic els financen, els recolzen i els faciliten armes.

Quan crèiem, tal com afirmava Theo van Boven, que els drets humans s'havien convertit en la consciència jurídica internacional de la qual cap Estat, ni aquells que no els respectaven, volia separar-se, observem ara que certes ideologies els posen en qüestió i en perill en nom d'uns suposats béns superiors que, desgraciadament, ja ha conegut la humanitat i que irremeiablement sempre l'han conduït a la catàstrofe. La llarga i cruenta lluita dels homes per conquistar la seva llibertat i la seva dignitat, la que és pròpia de cadascun de nosaltres -com deia el professor Juan Iglesias-,

és potser la pàgina més bella de la història de la humanitat, però és molt dura.

Les multitudinàries manifestacions a París i moltes altres ciutats del món occidental s'han vist contestades per altres en diferents llocs de la geografia mundial en què es rebutjaven i condemnaven les caricatures i els continguts de la revista satírica francesa Charlie Hebdo. Això ens obliga a reflexionar seriosament sobre la utilitat del dret, que pot regular, i ha de fer-ho, les nostres relacions i conductes, cada dia més estretes entre gent de tantes i tan diverses cultures que conviuen en un món globalitzat, cosa que afecta fins i tot les relacions de cadascú de nosaltres en els nostres propis àmbits quotidians. No obstant, el dret no podrà regular mai els nostres sentiments, siguin individuals o col·lectius -que també existeixen-. ¿Tenim dret a tensar els sentiments d'algú fins a l'escarni? ¿Quin dret ho empara? Haurà de ser a partir de la raó i de la prudència que exigeix la convivència en el respecte el que condueixi els nostres actes en l'exercici ple dels drets fonamentals que ens emparen, però que també ens obliguen davant dels dels altres.

Davant el repte terrorista, els països europeus han començat a reaccionar, com no podia ser d'una altra manera, reunint els seus respectius governs i els ministres concernits en la defensa de l'ordre i la seguretat internes, com és el seu deure. Però a partir d'això hem de preguntar-nos sobre el contingut i el sentit de les mesures que s'hagin d'adoptar. Seria preocupant que el dilema es presentés en termes de sacrifici dels nostres drets i llibertats en nom de més seguretat. Aquesta temptació tindria el contraproduent efecte d'assegurar als enemics de les llibertats i dels drets fonamentals la certesa que cada dia la societat democràtica cediria al poder constituït

-és a dir, a l'Estat de dret- no únicament la responsabilitat que li és pròpia sinó també la que ens correspon a cadascun de nosaltres, debilitant el necessari múscul social que necessitem per a una societat sense tuteles. No hem de caure, en cap cas, en aquest engany, com no es va fer en la lluita que contra el terrorisme d'ETA es va portar a terme al nostre país. L'Estat de dret, com tantes vegades s'ha reiterat, té precisament la seva fortalesa en la garantia dels drets i les llibertats dels seus ciutadans, i en això descansa el bé comú dels que l'integren. Ha de ser dins d'aquest marc jurídic democràtic on la llei ha de ser aplicada i respectada.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però no hem d'oblidar que les terribles desigualtats que hi ha en el nostre món i en les concretes perifèries dels nostres propis entorns resulten d'una injustícia tan objectiva com lacerant. Sentir-te tractat de manera desigual, menyspreat en la teva cultura, en la teva religió, en el color de la teva pell, en la teva pròpia raça -existeixi o no aquesta diferència entre els humans-; contemplar les desigualtats evidents entre el benestar d'unes societats i la misèria d'altres; en fi, permetre i no combatre la desigualtat contra la qual clama l'article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans és seguir el camí equivocat per viure en pau. Tot plegat exigeix una profunda reflexió i un esforç al qual ja no poden sostreure's els responsables polítics europeus en la seva legítima i necessària lluita contra el terrorisme.

Vicepresident emèrit del Tribunal Constitucional.