Integrisme, petroli i altres negocis
Aniversaris
L'aliança entre els EUA i l'Aràbia Saudita es funda en un ambigu acord subscrit fa 70 anys a Suez
La mecànica de les commemoracions ens ha portat aquests dies a recordar els 70 anys de la conferència de Ialta, un esdeveniment que només cobra ple sentit si el completem amb la reunió que es va celebrar cinc mesos més tard a Potsdam, que va ser on es van prendre les decisions. S'ha passat per alt, en canvi, una altra reunió, no menys important, que va tenir lloc pocs dies després, el 14 de febrer de 1945, a bord del creuer nord-americà USS Quincy en aigües del Gran Llac Salat del canal de Suez.
Un Roosevelt malalt -moriria al cap de dos mesos- havia abandonat a corre-cuita la reunió de Ialta i tornava a Washington, amb una escala prèvia a Egipte, on el 14 de febrer es va entrevistar amb Abdul-Aziz Ibn Saud, rei de l'Aràbia Saudita, per establir unes relacions d'amistat que van tenir com a conseqüència immediata acabar amb les pretensions britàniques de mantenir una espècie de protectorat sobre els principals productors de petroli del Pròxim Orient.
El monarca saudita s'havia desplaçat en una altra nau nord-americana, el Murphy, on havia embarcat amb un seguici de 47 acompanyants -les dones van haver de quedar-se a terra, ja que no es podia garantir que a bord es mantinguessin completamente allunyades de la vista d'altres homes- i amb un ramat d'ovelles per al seu propi consum. La trobada al Quincy, que va acabar amb el regal per part de Roosevelt d'una de les seves cadires de rodes i d'un avió DC-3 de passatgers equipat amb un tron giratori que permetia al rei estar assegut sempre de cara a La Meca, va obrir el camí a unes relacions que es van concretar molt aviat en l'autorització a la companyia nord-americana Aramco per construir un oleoducte fins a la costa del Mediterrani, i a les forces aèries nord-americanes per gestionar una base a Dhahran. Era l'inici d'un pacte que des de fa 70 anys proporciona als Estats Units petroli a canvi de protecció armada.
Un pacte amb l'Estat més retrògrad del planeta, que, pel seu contrast amb la retòrica democràtica utilitzada en aquells moments a la fundació de l'Organització de les Nacions Unides, a la qual es va convidar Ibn Saud a integrar-se de manera immediata, revela les realitats profundes del poder. Un pacte, a més, que implicava l'associació amb l'integrisme islàmic, les conseqüències del qual no es va encertar a preveure. Perquè si bé hi va haver un moment en què els EUA van col·laborar amb els saudites en el finançament del terrorisme, com van fer a l'Afganistan donant suport als talibans fins a la retirada de les tropes soviètiques, no sembla que s'hagués previst que els saudites continuarien finançant unes activitats que després es dirigirien contra els EUA, com les d'Al-Qaida, organitzada pel saudita Ussama bin Laden.
Si ens prenem seriosament les revelacions fetes fa pocs dies per Zacarias Moussaoui, un membre d'Al-Qaida que compleix condemna a cadena perpètua en una presó d'alta seguretat de Colorado, la qüestió seria molt greu, perquè implicaria alts membres de la família reial i del Govern saudita. Moussaoui sosté que a la base de dades de donants a Al-Qaida que ell mateix va confeccionar hi figuraven personatges com el príncep Turki al-Faissal, cap dels serveis secrets, el príncep Bandar bin Sultan, que va ser durant molts anys ambaixador als EUA, i molts dels clergues més importants del país. Això ha portat que es demani la desclassificació de documents que poden il·lustrar la participació dels saudites en els atemptats del 2001. Penso que és ridícul muntar ara una teoria de la conspiració. Les coses són més complexes, com a fruit de l'ambigüitat del pacte en què es va fundar aquesta aliança. Un fet concret pot il·lustrar-ho.
El matí de l'11 de setembre del 2001, mentre a Nova York es produïa l'atac a les Torres Bessones, el grup financer Carlyle mantenia a Washington la seva assemblea anual d'inversions internacionals, amb la participació de l'expresident George Bush pare, de dirigents de diversos països i d'inversors àrabs, incloent-hi Shafiq bin Laden, germanastre d'Ussama. Carlyle estava especialitzat en negocis relacionats amb la defensa, de manera que era lògic que rebés una bona porció dels grans contractes que s'havien d'oferir a la indústria d'armament després de l'11 de setembre. Per començar, una de les seves filials va firmar el 26 de setembre, dues setmanes després de l'atemptat, un contracte de 665 milions de dòlars amb el Pentàgon. Quan The Wall Street Journal va revelar la participació de la família Bin Laden en els negocis de Carlyle i va assenyalar la sagnant ironia que pogués aconseguir grans beneficis gràcies a l'activitat terrorista d'un dels seus membres, l'escàndol va obligar a liquidar la seva inversió.
