Inversió social com a prevenció

L'atemptat terrorista contra el setmanari satíric Charlie Hebdo, més enllà del fet luctuós i contra la llibertat d'expressió, ha tornat a despertar consciències sobre les banlieues parisenques. En alguns casos, la manca d'expectatives en molts joves emigrants dels barris perifèrics de les grans ciutats europees els pot portar a integrar-se en organitzacions àrabs fonamentalistes. La solució no està en potents bases de dades, controls més exhaustius en aeroports ni a reforçar la despesa en seguretat. Potser a curt termini pot suposar un pal·liatiu, però per resoldre el problema s'hauria de formar i promocionar la població en els països d'origen i redistribuir la riquesa que aporta el petroli. Així es podria arribar a autèntiques democràcies. En tot això, Occident hauria de renunciar a part del guany i invertir-hi per la dignitat d'aquests pobles i fins i tot per seguretat pròpia.

A les perifèries de París, Brussel·les i també Barcelona, malgrat que amb menys freqüència, per alguns joves sense expectatives (no escolaritzats, que han fracassat en el marc de l'ensenyament, sense temps lliure organitzat, sense referents positius de comportament i sense propostes de feina que els suposi recursos econòmics) l'única sortida és la delinqüència, el consum de tòxics o adherir-se a grups identitaris que valorin la seva persona. Aquests no troben alternatives positives a una falta d'horitzons vitals, d'autoestima i de sentit a la seva existència.

La voluntat d'integrar la població immigrant, per dignitat i cohesió social, requereix una inversió social. Aquesta comença per una sanitat correcta, tan en l'aspecte físic com en el psicològic, i continua amb una escolarització eficaç, amb mitjans i professionals que permetin integrar-los a la nova cultura. Per això, cal preparar els formadors i exigir resultats tant a nivell infantil com de formació professional, secundària i superior.

En l'èxit socialitzador de l'ensenyament de nois i noies que no acaben d'integrar-se a l'aula hi tenen molta importància les unitats d'escolarització externa que fan una acció preventiva i promocional determinant en l'èxit escolar i en la vida futura dels participants. Per una banda tindríem els centres oberts, on s'acullen els infants a la sortida de l'escola i se'ls facilita el berenar, un reforç educatiu i esbarjo sempre conduït per un educador. A més a més, aquest, que no té la funció d'avaluar-los, actua com un nou referent per als infants. Per l'altra, els centres d'esplai o agrupacions escoltes que promouen la participació en activitats eductives en el lleure, on trobaran un temps lliure amb sentit, un espai que pot atraure la família, uns valors interessants i uns monitors propers. Altres activitats socialitzadores poden ser les culturals, l'esport i tot tipus de lleure que integri socialment.

Aquests darrers anys s'ha pres consciència de les necessitats alimentàries dels infants. Per pal·liar aquest fet apareixen recursos com ara beques menjador, centres oberts i casals d'estiu. Amb tot, l'arrel de la carència social passa per les famílies, per la suficiència econòmica i per com aquestes se saben administrar i endreçar la vida diària. Altres recursos significatius són les ajudes públiques i la solidaritat. D'aquí ve la rellevància de serveis com els anomenats maternoinfantils, que formen mares i pares o sovint només les mares per l'absència del pare en la cura dels fills els primers anys de la vida d'aquests. Donen pautes i criteris tant de salut com educatius que els seran útils durant tota la infància. Programes com PAIDOS de Càritas, gestionat conjuntament per la Fundació Pere Tarrés, entre d'altres, identifiquen les diferents problemàtiques de les parelles amb fills de 0 a 3 anys i els forma i apodera perquè puguin trencar amb el cercle de pobresa, formant-los fins a superar l'atur, les carències d'habitatge, coassumint les responsabilitats de la llar i sensibilitzant-se en el que significa la paternitat. La voluntat, un cop més, és reconduir pobreses hereditàries vers un cercle virtuós en què a poc a poc es visquin èxits personals fins a integrar plenament la família en la societat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

DONAR SUPORT a les entitats socials, treballar conjuntament administració i societat civil, ser exigent amb els objectius fixats, si convé amb contractes programa per a tothom, i invertir en cohesió social és imprescindible per a una humanitat més justa, per a la dignitat de les persones i, indubtablement, per evitar escalades en la despesa de seguretat i repressora. No podem ser gasius ni en la despesa pública ni en les aportacions generoses personals.

Director general de la Fundació Pere Tarrés.