Pacte de fum contra el gihadisme

El pacte contra el gihadisme és un acte de propaganda insuficient per blindar l'Estat davant una amenaça tan seriosa. No aporta mesures concretes, només promeses genèriques que són per això de dubtosa eficàcia per prevenir i perseguir aquest terrorisme. Tot i les anàlisis que els serveis d'intel·ligència han traslladat durant anys sobre el perill gihadista, només els atemptats de París han provocat la reacció del Govern anunciant just ara mesures que, assegura, enfortiran la nostra seguretat. Si ara el Govern considera necessàries noves iniciatives -que no detalla-, evidencia que no estem prou preparats, que es requereixen accions estratègiques i no només pa­raules.

També arriba tard el pla contra la radicalització anunciat la setmana passada després de la seva elaboració per excel·lents professionals de forces i cossos de seguretat a començaments de legislatura. Aquests contemplen decebuts com altres països fa anys que apliquen plans estratègics contra la radicalització que són periòdicament avaluats i revisats. Es ven com un èxit un pla amb una importància que radica en la seva aplicació efectiva, encara pendent, i no en el seu mer anunci quan la legislatura encara la recta final. Si en tot aquest temps el Govern no ha aplicat un complex pla que exigeix una delicada coordinació en tres nivells de l'Administració -estatal, autonòmica i local-, ¿ho farà en un any en què canvien totes aquestes estructures? Davant l'autocomplaença després de la seva publicació, hem d'analitzar per què s'han perdut tants anys i què ha de fer-se perquè un pla tan important sigui viable de veritat i no una simple aposta propagandística. Només es podrà aplicar si el Govern assumeix que ha de liderar amb una empenta fins ara absent un procés que requereix planificació, àmplia dotació pressupostària, personal i una intensa pedagogia sobre les diverses facetes dels riscos i amenaces que l'islamisme radical comporta.

Idèntica determinació requereix l'Estratègia Integral contra el Terrorisme Internacional aprovada el 2012 sense que el Govern desenvolupés després la majoria dels instruments que s'hi contemplen. De nou el rigorós treball dels professionals de la seguretat que el van dissenyar es veu retallat per la falta d'impuls governamental per liderar el desenvolupament de mecanismes necessaris per a la nostra protecció. Aquests antecedents i la lectura del pacte suggereixen que aquest no pretén reforçar la política antiterrorista sinó obtenir una fotografia que millori la imatge dels firmants. Les genèriques promeses de futur del text susciten inquietants interrogants: ¿a què es redueix doncs l'acció de govern en la lluita contra el terrorisme en tres anys més enllà d'explotar l'extraordinària feina de policies i servei d'intel·ligència que treballen amb recursos limitats?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Fins i tot al concretar lleugerament, prometent tipificar «els delictes de terrorisme, amb independència que es realitzin o no en el si d'un grup o organització terrorista», o «la captació i l'ensinistrament», revela problemes: les reformes prèvies del nostre ordenament ja han tipificat delictes com el terrorisme ­individual -aplicable als llops solitaris-, la captació, l'adoctrinament i l'ensinistrament. Com si la preocupació dels firmants fos aparentar fermesa amb frenesí legislador, s'ignora que el nostre Codi Penal ja cobreix un ampli espectre d'activitats terroristes. Que el desafiament al qual ens enfrontem potser no requereix nous tipus penals, sinó aplicar correctament els ja existents, així com altres sancions administratives que la policia reclama -entre elles la negació i revocació de nacionalitats i permisos de residència als radicals-, mesures de control d'aquests i que el seu incompliment tingui repercussions penals, i regular l'ús de fonts humanes, a més d'un considerable reforç dels recursos materials i humans perquè les forces de seguretat obtinguin proves judicialitzables de més qualitat. O sigui, bona intel·ligència que els permeti aplicar aquests tipus, amb uns límits que ha de fixar la jurisprudència.

Els trets del gihadisme destorben molt les investigacions i incrementen les dificultats probatòries, per això aquesta és una de les dimensions fonamentals que ha d'enfortir-se. Necessitem amb urgència una substancial reforma de les nostres estructures de seguretat que els caps polítics haurien d'atrevir-se a iniciar seguint les advertències dels professionals que directament pateixen les conseqüències d'un sistema d'intel·ligència antiquat i necessitat de dràstics canvis. Aquest desafiament requereix valor, lideratge i una verdadera voluntat política per desenvolupar una estratègia antiterrorista que no limiti el combat contra una amenaça tan greu a meres fotos propagandístiques.