El debat sobre la formació infantil
Mares de dia, no gràcies
Els poders públics han de garantir el dret del nen a l'educació des que neix fins als 3 anys
La cura i l’educació dels infants més petits al nostre país és un tema no resolt, malgrat la llarga i positiva experiència pedagògica realitzada en tantes escoles bressol i parvularis durant més de mig segle, i de tenir un ampli estol de lleis i normatives que reconeixen i emparen el dret de tot infant a l’educació.
Com que el reconeixement del dret dels infants a l’educació no està resolt, de manera recurrent i gairebé sempre en períodes de crisi, apareixen iniciatives i polítiques que desconeixen la història o en tenen amnèsia.
Fem-ne doncs una mica d’història. És en el segle XIX, vinculat als processos d’industrialització en països anglosaxons i escandinaus, que es creen espais domèstics per deixar les criatures mentre les mares treballen. Després de la segona guerra mundial a França i a l’Alemanya de l’oest, i en un període en què es prioritzen els esforços per recuperar-se de la devastació de la guerra, emergeix novament la idea d’acollir els infants fins als set anys en cases particulars i amb dones que en tenen cura.
És ja en la dècada dels seixanta del segle passat, una dècada marcada per la prosperitat econòmica i social, i en la qual es reclama una progressiva incorporació de les dones al món laboral, que es produeix també un canvi profund en la manera d’entendre l’educació en la infància. Un canvi que trenca amb la tradició de les diverses modalitats i institucions que en tenien cura.
Neixen així noves institucions en les quals l’infant passa a ser el centre de l’acció i de la vida, cosa que facilita una descoberta del seu gran potencial i que produeix infinites capacitats a desenvolupar. Unes institucions que molt aviat esdevenen grans espais de reflexió i acció educativa per als infants, i en els quals els mestres i les famílies també en gaudeixen. Serveixin com a exemple d’això que dic les grans experiències de Reggio Emilia, al nord d’Itàlia.
Tornant a la vella idea de les mares de dia de la qual recentment se’n fa molt d’esment, són molts els estudis que demostren que està en declivi, perquè amb els anys s’han detectat patologies inherents a la seva estructura, per les limitades possibilitats que ofereix als infants d’interactuar entre iguals, així com per la solitud que experimenten les dones que hi treballen, que sovint es transforma en depressió, perquè les persones, tant els infants com els adults, som per naturalesa éssers sociables, i per tant conviure amb els altres també en el treball de cada dia és un element positiu. Per compensar aquest problema, als països escandinaus s’han pres mesures compensadores d’aquests dèficits tant per als infants com per als adults que hi treballen.
Ara i aquí, però, hi ha persones a l’administració i en la societat, cal pensar que amb bona fe, que creuen que amb les mares de dia han descobert la Mediterrània, o la solució màgica a un tema no resolt.
Que una persona durant un temps concret aculli infants a casa seva no deixa de ser una opció que es pot donar per raons molt diverses: per falta de places d’escoles bressol públiques, per necessitats de les famílies en què un o tots els seus components tenen uns horaris laborals especials, o bé per creure que una atenció en una casa particular pot ser una millor alternativa per a la seva criatura en els primers anys de vida.
Però en el segle actual, el XXI, tothom sap, o hauria de saber, que el dret de l’infant a l’educació des del naixement fins als tres anys, és un dret que s’ha de respectar i garantir des dels poders públics, d’acord amb les normatives vigents tant a Catalunya com en la majoria dels països més desenvolupats. Per tant, avui és inadmissible que el dret a l’educació dels infants de 0 a 3 anys segueixi vinculat a la dona, i a les necessitats de mà d’obra barata del mercat de treball, cosa que fa encara més inadmissible la inhibició del Govern de la Generalitat en el compliment del seu deure d’assignar els recursos necessaris per garantir l’oferta pública necessària per a l’escola bressol.
I és també preocupant el progressiu descontrol que des de l’administració educativa es fa de les llars d’infants tolerant que emergeixin xiringuitos que amb noms diversos esquiven la llei i les normes, i encara més, que en el segle XXI algú es plantegi com a solució educativa una manera d’atenció que durant el segle XX ja s’ha demostrat a bastament que, ni socialment, ni econòmicament, ni pedagògicament, és sostenible. Per tant, sobre les 'mares de dia' cal dir: no, gràcies.
Notícies relacionades
Presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat
