La roda
'Antígona' a Grècia
Durant la campanya, abans que les urnes el fessin guanyador, Alexis Tsipras va apel·lar a la tradició cultural hel·lenística per infondre esperança. Prevaldrem, va dir el líder de Syriza, perquè Grècia és el país que va veure néixer Sòfocles, que amb l'obra Antígona «ens va ensenyar que en determinats moments la llei suprema és la justícia». Boniques paraules per a un míting, en efecte. Repassant l'argument de la tragèdia clàssica, Antígona -o sigui, Grècia- desobeeix la llei escrita pels homes -les disposicions de la troica- per defensar el que considera just: enterrar el cos del seu germà. S'arrisca a donar-li una sepultura digna malgrat que el rei havia disposat abandonar el cadàver a mercè dels corbs i les feres. Antígona paga amb la seva pròpia vida la transgressió.
La tragèdia grega tenia com a fi últim la catarsi; és a dir, la purificació, un respir o convulsió interna, una descàrrega emocional, la transformació que sobrevé després d'un cúmul de penalitats sofertes. Antígona se sacrifica pel bé aliè. Però sembla que, sobre el terreny polític, el desenllaç clàssic s'endarrereix o s'altera. ¿Arribaran els grecs a la catarsi després del verí de l'austeritat? Sembla que ho tenen cru. Per començar, en la trama aflora un altre recurs narratiu: la nèmesi o càstig diví, personificat aquí en Merkel i en el seu receptari de ferro calvinista per salvar l'euro. La cancellera alemanya diu que ni parlar-ne, que Grècia, al caire de l'abisme, s'ha de fer responsable dels seus deutes.
Això ens van ensenyar: el que es deu, es paga. Però Merkel sembla oblidar que tan responsable és qui s'endeuta -l'elit grega, no pas el poble-, com el prestamista. Els bancs alemanys van insuflar milions (també a Espanya) fins i tot bo i sabent que Atenes no s'ho podia permetre. Crèdit barat per estimular les exportacions alemanyes. D'això al meu poble se'n diu cobdícia.
