La reforma de la política agrària comuna de la UE
Pop per animal de companyia
L'aplicació immobilista de la PAC per part del Govern manté les desigualtats de l'entorn espanyol
Pop per animal de companyia_MEDIA_1 /
S'ha publicat, a finals de desembre, la normativa que concreta l'aplicació a Espanya de la reforma de la política agrària comuna (PAC). Aquest article no pretén detallar tal reforma sinó exposar un nou i sorprenent exemple d'una manera de fer política, davant els reptes estratègics actuals, a la qual ens té acostumats l'actual Govern, actitud que condiciona reiteradament les nostres possibilitats de consolidar-nos com un país avançat. La formula ja és coneguda. Per una part, es tracta d'evitar el canvi en el camí de progrés, convé no molestar ningú, amb l'esperança que els efectes negatius de les decisions immobilistes arribin més enllà de les pròximes eleccions; i, per l'altra, aprofitar tots els serrells de les noves normatives comunitàries per generar biaixos regionals amb criteri electoralista. Evidentment, el partit governant coneix bé d'on obté els vots i d'on no n'obté.
La PAC necessitava una reforma per adaptar-se a uns temps diferents, en un món més globalitzat, obert i tecnificat, amb noves exigències en l'àmbit mediambiental, de seguretat i de qualitat alimentària. Al seu torn havia de donar resposta a una Unió Europea ampliada amb agudes desigualtats regionals que era necessari moderar. Les successives reformes que s'havien anat produint des de l'inici de la PAC havien quedat sempre condicionades pel passat. Es cobraven unes ajudes o no perquè abans s'havien cobrat o no. Lògicament la història és un mal argument, insostenible davant la societat i injust quan s'aprofita per eternitzar velles discriminacions.
La reforma actual pretenia trencar amb l'esclavitud del passat, equilibrar i homogeneïtzar les condicions dels 28 diferents països i simplificar la dinàmica de la PAC. La posició conservadora davant una redistribució de recursos és lògica i generalitzada en tots els països. Des de la mateixa Comissió Europea es van establir mecanismes d'aproximació que moderessin els impactes. A més, durant el procés de negociació es van limitar aquests impactes, però tot dins d'una nova filosofia de la PAC. Excepte Espanya, que va forçar fins a l'extrem la posició més nacionalista basada en la reclamació de dotacions pressupostàries i criteris propis i divergents d'aplicació de la PAC. Després d'una llarga posició de bloqueig, la Unió Europea va cedir a la posició espanyola, acceptant una excepció que s'oposa diametralment a la filosofia de la reforma.
La nova PAC s'orienta en tres direccions: oferir una producció alimentària viable, avançar en la gestió sostenible dels recursos naturals i promoure un desenvolupament territorial equilibrat. Per a això els recursos es distribueixen amb diversos criteris funcionals en què la partida més important és el pagament bàsic de les ajudes directes. Aquestes tenen per objecte permetre a l'agricultor obtenir unes rendes adequades davant uns mercats cada vegada més oberts, en compensació per les exigències de qualitat sanitària i mediambiental i pels béns públics no retribuïts.
La idea del pagament bàsic (denominada en argot comunitari tarifa plana) és, per tant, una ajuda a la renda amb vocació uniforme. No obstant s'admet, amb lògica, que criteris objectius relacionats amb els diferents potencials estructurals del territori puguin determinar valors diferents de la subvenció. En els debats a Catalunya se suggeria la possibilitat d'establir cinc o set regions diferents per a tot l'Estat. Però des del Ministeri d'Agricultura, l'únic criteri ha estat identificar les regions en funció dels pagaments rebuts anteriorment. Per a això s'ha realitzat un llarg viatge de tergiversació del significat de les paraules per poder denominar criteri agronòmic a un pagament històric, i tot confós entre 316 comarques agràries i quatre tipologies. Com a resultat, dues finques adjacents i iguals, amb les mateixes produccions, poden tenir ajudes totalment diferents, circumstància impossible de justificar.
La concreció imaginativa de les ajudes directes de la PAC a Espanya suposa per al Govern evitar la gestió del canvi en un moment electoral. No obstant, per al país implica allunyar-se dels estàndards europeus, amb possibles distorsions en determinats sectors, i a més incapacita Espanya per negociar sobre la base de les noves polítiques agràries europees. Per una altra part no resol les evidents desigualtats que hi ha en l'entorn espanyol, on Catalunya és una de les comunitats més afectades. Per acabar de completar el disbarat, complica extraordinàriament la gestió de la PAC. Precisament el que es volia evitar amb la reforma. I, mentrestant, s'escapa el futur. Economista.
