Els atemptats de París
L'islam com a amenaça
Els successos de França fan més necessari discutir els paràmetres de la religió a un Estat laic
Els atemptats de París situen el fonamentalisme islàmic en el centre del debat polític, en un context d'ascens de la islamofòbia i de debats permanents sobre la presència pública de l'islam. Els successos de França poden radicalitzar aquestes polèmiques i deixar el monopoli d'aquesta temàtica a una ultradreta que fa bandera del combat a aquesta religió. Les arrels de la situació actual remeten a l'atemptat d'Al-Qaida a Nova York el 2001, ja que llavors va emergir el terrorisme gihadista i l'extrema dreta va començar a assumir la denúncia de l'islam com un credo de conquista. Aquest sector ideològic va trobar un mite mobilitzador en el concepte Euràbia, que el 2006 va encunyar Gisèle Littman (amb el pseudònim Bat Ye'Or) en un llibre homònim. Aquesta assagista (que no és ideòloga d'ultradreta) sosté que Europa s'està convertint en una extensió de l'univers arabomusulmà, amb arrelament de valors antisemites i antioccidentals. Pel politòleg Jean-Yves Camus, aquestes tesis reemplacen l'amenaça comunista de la guerra freda per la islàmica, ja que projecta un enemic extern i interior d'Occident i converteix els musulmans en un col·lectiu inassimilable.
Diversos episodis han facilitat l'expansió d'aquests missatges al projectar l'islam com una fe intolerant. Més enllà dels assassinats obra de fonamentalistes, com el del cineasta Theo van Gogh el 2004 pel seu film Submissió (criticant la condició de la dona musulmana), governs àrabs intenten imposar la xaria o llei islàmica a no musulmans. Recordem la fàtua de l'aiatol·là Ruhollah Khomeini contra Salman Rushdie el 1989 per Els versos satànics i, sobretot, la condemna que el 2005 diversos països àrabs van efectuar de les caricatures de Mahoma publicades pel diari danès Jyllands-Posten: els seus ambaixadors van protestar i Dinamarca va conèixer boicots comercials. Un columnista del rotatiu, Ralf Pittelkow, va plantejar que l'assumpte va ser una «acció de càstig» per «fer complir una part central del dret musulmà al cor d'Europa».
A la vegada, han sorgit discussions sobre la presència pública de l'islam, especialment sobre la indumentària femenina. D'aquesta manera, el 1994 ja va emergir un debat a França al voltant del vel que les estudiants portaven a les aules, al qual els últims anys se n'ha afegit un altre sobre l'ús públic del burca. També ha estat polèmica l'edificació de minarets a Suïssa, com va testimoniar un plebiscit celebrat el 2009 i saldat amb el 57,5% de vots favorables a la prohibició. El 2012, Marine Le Pen va voler explotar com a carta electoral el menjar halal i va afirmar que la majoria de carn consumida a la regió de París es preparava amb el ritu musulmà. Davant l'enrenou causat, Nicolas Sarkozy va replicar que només es tractava del 2,5% d'unes 200.000 tones.
El 2010, Thilo Sarrazin, important exdirectiu del Bundesbank, va aixecar una gran polseguera amb la seva obra Alemanya es dissol, on va argüir que «els immigrants musulmans s'integren clarament pitjor que la resta de grups» per raons «que aparentment es troben en la cultura de l'islam». En aquest panorama, el setmanari Der Spiegel va agitar més les aigües a l'advertir que en determinades casuístiques (herències i assumptes familiars) jutjats germànics aplicaven la llei alcorànica, i al constatar que l'Oficina d'Estrangeria va concedir un visat de reunificació familiar a la segona dona d'un iraquià, tot i que la poligàmia a Alemanya és il·legal.
Algunes d'aquestes controvèrsies visibles a Europa han sorgit ja a Espanya, com il·lustren protestes davant l'edificació de mesquites, prohibicions de l'ús del burca o la renúncia de famílies musulmanes a beques de menjador per falta de menú halal. ¿Hem de deixar de banda ara el debat sobre aquests temes guiats per la cautela? En absolut: si no hi ha espais de discussió per intercanviar punts de vista i facilitar consensos, correm el risc de donar pas a una escena dominada per discursos extremistes i antitètics.
Ens referim, per una part, a la notorietat que adquireixen els missatges antimusulmans. Ho plasmen la rellevància aconseguida per recents marxes islamòfobes de la plataforma nacionalista Pegida a Alemanya o l'última novel·la de Michel Houellebecq, Submissió, que imagina la França del 2022 presidida per un musulmà. Per una altra, al fonamentalisme que vol radicalitzar els musulmans europeus perquè rebutgin adherir-se als seus països de residència amb la intenció de crear una umma o comunitat universal de fidels. En aquest marc, els successos francesos fan més necessari discutir els paràmetres de la religió en un Estat laic. Evitar polèmiques per prudència no anul·larà tensió ni desencoratjarà els que desitgen erigir apocalíptics escenaris de xoc de civilitzacions.
