S'hauria pogut acabar abans dels 90 minuts

Pensem per un moment que a l'Espanyol, ni que fos de manera inconscient, s'hi havia instal·lat ahir una certa convicció que l'aspecte fonamental de dissabte era sortir amb prou integritat per afrontar el repte versemblant de debò: la tornada de vuitens de la Copa contra el València. Això justificaria que l'equip no fes gairebé en cap moment la sensació de creure que podia ni tan sols empatar; que no aprofités l'expulsió de Coentrao per accelerar el joc; que perdés desenes de pilotes per passades que semblaven sortir de cames sense os; que no xutés entre els tres pals més que una vegada i amb la picardia d'un nounat a la nurserie.

Jugar contra el Reial Madrid a casa seva ja acostuma a ser per a l'Espanyol una d'aquelles ocasions en què a un li agafen ganes d'exclamar: «Senyor, allunyeu de mi aquest calze». Fins i tot en les temporades en què l'abisme era una mica menys vertiginós, per exemple quan jugava la trinitat Tamudo-De la Peña-Luis García, el partit de Chamartín ens deixava amb el rictus en corba descendent, i a vegades amb l'amargura d'haver tingut algun punt a l'abast. I allò de Lardín ja no se'n recorden ni els menors de 40 anys. Què es pot esperar avui dia, doncs, quan les distàncies entre un i l'altre són tan obscenes, fruit de l'escandalosa injustícia d'aquest futbol sense classes mitjanes.

Notícies relacionades

Pasqual Maragall i ‘El 47’

Cas Pelicot: les manades són culturals

Confesso que em vaig asseure davant la tele amb l'esperança que el dolor fos al més lleu i ràpid possible. La rapidesa era difícil d'aconseguir, perquè encara ningú ha estat prou assenyat per proposar que els partits no arribin al final si amb això s'escurça el patiment i el cansament de l'afició (afició, precisament, és el que fa falta per encarar una d'aquestes tardes d'escorxador). Pel que fa a la lleugeresa, ja veuen, ni això vam poder tenir: tres a zero és un resultat innecessari, tant com ho van ser els cinc gols del Camp Nou, perquè una cosa és perdre de manera previsible, i una altra el contumaz regodeo, com deia aquell personatge de Berlanga.

Per això, l'única alegria que vaig experimentar ahir va ser la de veure retirar-se del camp Sergio García il·lès, i amb uns minuts més per reposar i preparar-se convenientment per a la gesta que, estic convençut, liderarà dimarts que ve. Marcar-li un gol al València i que la porteria quedi a zero sí que és una opció possible, i arribar als quarts de final de la Copa del Rei seria un gran estímul per a la congregació blanc-i-blava, que, si ningú li dóna motius per al contrari, ja té assumit que a la Lliga aquest serà un altre d'aquells anys «de transició», una transició que sembla més llarga que la de Suárez i Felipe, i que no sabem cap on transita, malgrat que, il·lusionats compulsius com som, confiem que ens encamini cap a un futur de triomfs, alegria desfermada i celebracions com aquells banquets del final de les històries de l'Astèrix.