¿Una ultradreta 'gay friendly'?

Les fotos del jove vicepresident del Front Nacional (FN), Florian Philippot, de 33 anys, i la seva parella masculina publicades per la revista Closer han generat un debat a França sobre la intromissió dels mitjans de comunicació en la vida privada dels polítics. Però el succés també ha demostrat que avui l'homosexualitat no impedeix ser dirigent ultradretà.

En aquest aspecte, Philippot reflecteix l'ambició del Front Nacional de ser la casa comuna defensora de «la nació».  La seva líder, Marine Le Pen, ho va explicitar el maig del 2011: «¡Tant si s'és home o dona, heterosexual o homosexual, cristià, jueu, musulmà o no creient, primer s'és francès!». El partit sembla assumir una àmplia transversalitat religiosa i sexual. ¿Com s'ha arribat a aquesta situació?

La presència homosexual forma part del paisatge de l'extrema dreta des d'inicis d'aquest segle. Tradicionalment, aquest espectre polític ha defensat els valors masculins i de la família tradicional. Però l'ona expansiva de l'atemptat d'Al-Qaida de l'11 de setembre del 2001 va alterar el discurs de la ultradreta, ja que des d'aleshores va assumir la islamofòbia: va rebutjar l'Islam per ser una religió de conquista, i els musulmans perquè els seus valors són antitètics als d'Occident.

Aquesta deriva va facilitar més centralitat política a l'extrema dreta quan aquesta ja havia conegut una primera gran mutació tres dècades abans, en els comicis europeus del 1984. Llavors va emergir l'FN liderat per Jean-Marie Le Pen (pare de Marine) amb un 11% de sufragis. Els va captar a l'incorporar la inseguretat i la immigració com a temes estel·lars, acceptar formalment la democràcia i relegar la nostàlgia del passat col·laboracionista  a un pla discret. El seu ascens va fer que l'emulessin forces afins de tot Europa.

En aquest marc, la irrupció de la islamofòbia ha suposat una altra gran inflexió ideològica. Com destaca el politòleg Piero Ignazi, ha acostat aquest sector polític a l'Església (en què veu un bastió davant l'Islam), ha diluït en gran mesura el seu antisemitisme (ara Israel és percebut com a aliat d'Occident a l'Orient Mitjà) i ha afavorit l'adopció de valors del liberalisme cultural presumptament amenaçats, com l'oposició a l'opressió de dones i homosexuals.  Aquesta tendència es va constatar primer a Holanda amb l'èxit de Pim Fortuyn, un conegut catedràtic homosexual sense vincles amb la ultradreta. El març del 2002 va concórrer a les eleccions locals de Rotterdam i va captar el 35% dels vots i al maig va voler conquistar el govern liderant un partit personal de dreta populista, la Llista Pim Fortuyn (LPF). Va ser assassinat en plena campanya electoral, però la seva opció va ser la segona força del país amb el 17% dels sufragis.

Fortuyn era liberal, va defensar drets de dones i unions gais, la legalització de la droga i de la prostitució, però va ser crític amb la immigració, sobretot musulmana. Va considerar l'Islam una cultura endarrerida i intolerant i va utilitzar la seva negació de l'homosexualitat com a argument. En aquest sentit, va ser sonada la seva resposta a l'imam de Rotterdam quan va declarar que Fortuyn mai havia parlat amb un musulmà: «No només parlo amb musulmans, fins i tot m'hi fico al llit», va replicar.

Fortuyn va plasmar els rèdits que podia brindar unir islamofòbia i defensa de valors liberals i altres formacions el van imitar, com l'FN. El sociòleg Sylvain Crépon, a Enquête au coeur du nouveau Font National (2012), ha analitzat el viratge que ha fet Marine Le Pen sobre la qüestió. El seu pare el 1984 va considerar l'homosexualitat «una anomalia biològica i social» i ella, al dirigir l'FN el 2011, l'ha desestigmatitzat entre l'electorat gai.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però Crépon assenyala els límits d'aquesta aposta. Per exemple, l'FN no concep els drets actuals de la dona com a fruit de les lluites feministes, sinó com a emanació de la cultura judeocristiana. Així mateix, el partit no assumeix el matrimoni i l'adopció per part d'homosexuals a causa de la seva cultura política i el rebuig dels seus sectors conservadors. Marine Le Pen ho va reflectir el 2011 a l'afirmar que si es legalitzava el matrimoni gai es podia anar «molt lluny en la modificació de la nostra civilització», fins a obrir les portes a legalitzar la poligàmia. A l'FN, doncs, existiria una jerarquia implícita entre heterosexualitat i homosexualitat en favor de la primera. Ara, davant la polèmica creada per les fotos, Philippot ha esquivat aquesta situació a l'emplaçar la condició nacional sobre la sexual: «L'FN no és gay friendly, és french friendly», ha declarat. L'episodi, en última instància, reflecteix com els valors liberals han facilitat una reinvenció insòlita de la ultradreta, i seguir presentant-la com una reedició del feixisme és un greu error que impedeix comprendre'n les dinàmiques de creixement.

Historiador.