contes
Viatge a Orient en primera
Viatge a Orient en primera_MEDIA_1
«Abans la gent es moria, ¿no és cert?». La senyora Engràcia, al cap de la taula, havia parlat. I aquesta mateixa taula s'havia quedat muda. Ni els avis ni els fills dels avis ni els néts dels avis sabien què dir. Per a ells la mort no era un tema de conversa. La senyora Engràcia insistia: «Abans la gent no vivia tan temps». Ningú sabia l'edat de la senyora Engràcia, de la mateixa manera que ningú sap els anys que fa que un moble és a la saleta.
La senyora Engràcia era una amiga de la família. Sense ser parent de ningú, era la superbesàvia de tots. Més de 90, però en plena forma. Quan la família es reunia en aquestes celebracions gastronòmiques sempre hi havia una cadira presidencial per a la degana Engràcia. Arribava sola i se n'anava igualment sola. A vegades es quedava adormida sobre un diari i, al despertar- se, acostumava a dir coses d'un altre temps, com si la son la portés a la seva joventut i se sorprengués constantment d'un món que se li escapava.
És a dir, que la senyora Engràcia acabava de dir que abans la gent es moria i els néts més petits repreguntaven als seus pares: «¿És que ara no ens morirem mai, papa?» I els pares havien de treure arguments de sota les pedres per advertir als seus fills que no eren immortals. És més, per prevenir-los que en qualsevol revolt de la carretera o al fons de les xeringues hi podien trobar una mort amagada. «Són coses de la senyora Engràcia. Com que ella és molt gran, s'avorreix i desitja que algun dia la mort se l'emporti». I els néts i besnéts la miraven i a les seves mans de dits llargs hi veien més carícies que ossos. I al front de la senyora Engràcia s'hi dibuixaven més somnis que calaveres. Tenia 21 anys quan va arribar la República i va ser la primera dona que va votar, perquè va ser la primera que va entrar en un col·legi electoral, presidit per un home que tenia pressa, a l'est del país, cosa que indica que el sol hi surt més d'hora.
Però no perquè el sol hi surti més d'hora la vida s'acaba quan s'hauria d'acabar. A la taula ja no es parlava de la mort. Algú va tenir l'ocurrència de comentar alguna cosa sobre la sida. De tant en tant la família es mirava la senyora Engràcia, una dona que amagava amb eufemismes antics les coses relacionades amb el sexe. La senyora Engràcia no deia «fer l'amor», per descomptat no pronunciava la paraula follar. Es limitava a dir que el seu marit la buscava per «fer broma». D'aquesta manera la senyora Engràcia explicava la seva vida. Vivint sense dir. Gaudint sense admetre. I pensant en la mort com una cosa que s'estava endarrerint massa perquè, segons ella, ja ningú es moria. «Això de la sida jo ja ho conec». Una altra vegada va aparèixer la consternació a la taula. «Jo ja vaig viure un temps en què als que estaven malalts se'ls apartava. Ningú els volia anar a veure i als nens se'ls deia que sobretot ni se'ls acudís fer un petó als malalts. Ara se n'hi diu sida però abans dèiem que tenien tuberculosi».
Les malalties es poden catalogar pel virus o pels efectes. I la senyora Engràcia, atenta lectora de diaris, era de les que creien que el més greu de les malalties era l'exclusió i la soledat. «En fi: que com dèiem, ara la gent ja no es mor com abans. Els que arriben a vells, vells ens quedem. I així passen els dies. Esperant una mort que es va quedar al segle passat».
La senyora Engràcia es va aixecar i tota la família la va acompanyar a la porta. La van veure marxar amb pas curt i segur. «L'esperem d'aquí un parell de mesos. Recordi que és l'aniversari del Juanito». I la senyora Engràcia, així que els va haver perdut de vista, va anar cap a casa seva a aixecar la rajola sota la qual amagava la seva petita fortuna. L'endemà va comprar un bitllet per a un país oriental i llunyà. Va arribar a l'aeroport i a l'avió la van acomodar en una butaca de primera. Va fregar el cel amb la punta de les ales i moltes hores després, a l'arribar a l'aeroport de destinació, en va tenir prou amb mitja hora de cua al control de passaports per començar a sentir que tenia febre i una certa dificultat per respirar. Una infermera amb mascareta li va prendre la temperatura, la van ficar en una ambulància i la van portar a un hospital ple de gent dolça i resignada, amb els ulls allargats i un profund sentit dels ritmes de la vida. Poc abans de morir, la senyora Engràcia va escriure una postal a Juanito excusant-se de no assistir a la seva festa d'aniversari. Per delicadesa no va voler explicar que havia anat a buscar una mort tranquil·la i acompanyada.
