Contes

La llei de la gravetat

3
Es llegeix en minuts
La llei de la gravetat

De cop, el fred. Havia arribat de cop i l'havia atrapat desprevingut. A la seva petita motxilla d'indigent, el Sam només hi portava roba d'estiu. Tampoc feia sol. Es va aturar a la cantonada habitual en què demanava almoina amb un cartell d'exquisida cal·ligrafia en què explicava les seves desgràcies. Abans de ser únicament el Sam, era el doctor Samuel Saturn, eminent físic d'una universitat estrangera que li donava càtedra, despatx i un sou raonable.

El dia que el doctor Saturn va començar a convertir-se en el Sam va ser arran d'una demanda de divorci plantejada per la seva dona. Tots els estalvis van anar a parar a les mans dels advocats i, a l'acabar-se els diners i continuar les minutes, el doctor Saturn encara va tenir temps d'embarcar en un vol de baix cost per arribar a la seva ciutat natal i trobar-se que tota la seva família i els seus amics havien estat vençuts per una inexplicable amnèsia. Des d'aleshores el Sam, captaire aspirant de primera classe, escrivia la seva història en un cartró i malvivia amb els excedents refredats de l'hamburgueseria de la cantonada. La platja era el seu últim llit, i el mar, el seu lavabo infinit. Era l'estiu.

Però de cop havia arribat el fred i el Sam temia haver d'introduir-se al metro, perquè allà les places de captaire formaven part d'una llarga tradició i els intrusos nouvinguts al món de la pobresa no eren ben vistos pels veterans. L'important era passar la nit a cobert del fred i del plugim. La providència no el va abandonar: la ciutat que l'acollia acabava de passar l'anomenada festa de la democràcia.

Una campanya electoral amb poc entusiasme havia deixat els fanals plens de cartells amb les cares dels candidats. El Sam va comprovar que es tractava de paper impermeabilitzat. Amb 10 o 12 d'aquells cartells que incitaven al vot es creava un espai estanc i càlid on dormir refugiat de les ventades. El Sam va pensar que era la primera vegada que la política li donava alguna cosa. Cada nit, amb el seu entrepà s'instal·lava en un solar i intentava domesticar els gats i l'última cosa que veia abans de quedar-se adormit era la cara somrient del candidat dels cartells.

El Sam es va acostumar al fred i va aconseguir que els gats muntessin guàrdia davant la seva improvisada tenda de cartells. Fins que una nit, entre miols d'alarma, va advertir que un altre indigent havia arribat al seu solar i es disposava a acampar. De natural generós, el Sam va considerar que no es podien posar portes almón de la pobresa. L'endemà al matí va anar a donar la benvinguda al nouvingut. Era un home de la seva edat. Una barba descuidada li enfosquia la cara. Encara portava al voltant del coll blanc una corbata gastada. No era un pobre vocacional. Era evident que el seu nou company havia passat, com el Sam, per un cataclisme dels sentiments i la caiguda havia estat imparable. Van pactar administrar la seva escassetat mútua. Ningú seria l'amo de ningú i cap d'ells dos faria preguntes sobre el seu passat, conscients que tots tenien potser alguna cosa de la qual avergonyir- se.

Notícies relacionades

Fins que un dia, després d'una afaitada d'urgència, va aparèixer l'aspecte envellit del seu company. Era el mateix que campava als cartells electorals que servien de sostre al Sam. «Però, ¿tu no ets aquest?». Va admetre que l'era. Però ja és sabut que l'èxit té molts pares, mentre que el fracàs és orfe. Des d'aquell moment van començar a renéixer.

El nou homeless va començar a aplicar la llei del mercat i el Sam es va disposar a vèncer la llei de la gravetat. Amb les almoines es van comprar vestits nous. Van jugar a borsa. Van llogar un local. Van assessorar, van especular, van seduir els poderosos, van participar en concursos televisius i van acabar comprant el solar que els havia acollit. Quan anys després va tornar a arribar el fred, el Sam i el candidat vençut ja tornaven a estar a  cobert.