Una retòrica triomfalista

Afortunadament han millorat diversos indicadors econòmics a Espanya i ja fa temps que s'han produït canvis de tendència en l'ocupació i el creixement del PIB. Tot i això, ni en l'un ni en l'altre hem recuperat els nivells previs a la crisi. Els interessos que paguem els espanyols quan ens endeutem amb l'exterior han baixat i, per tant, els escenaris catastròfics del 2010 i el 2012 queden ara molt lluny.

Però la variable fiscal fonamental, el deute públic, el pagament del qual ara és la prioritat econòmica absoluta a Espanya, continua creixent, fins i tot descomptant el pagament dels interessos. És a dir, les retallades no han aconseguit generar superàvit públic primari.

A més a més, la recuperació ha estat especialment desigual a nivell territorial i ha augmentat el nombre de persones i famílies econòmicament vulnerables. En part, això es deu al fet que a molts països desenvolupats estem vivint un tipus de recuperació que no crea ocupació o en crea molt poca o en genera de caràcter precari. Això no és una denúncia dels antisistema, sinó un dels temes clau sobre els quals reflexiona l'FMI en els seus últims informes sobre l'economia mundial.

Aquests són els fets. Davant d'ells, el president del Govern a principis d'any sostenia que el país ja havia doblat «el cap d'Hornos» i fa poc era menys metafòric i més rotund i deia: «Aquest Nadal serà el primer de la recuperació». És fàcil entendre el que vol Rajoy: llançar missatges que subratllin les dades positives i presentar-les com el resultat de la seva gestió. És comprensible perquè gairebé tots els polítics tenen aquesta tendència, que s'aguditza quan s'acosten les eleccions i més quan les enquestes els són adverses, com és el cas.

A més a més, aquesta retòrica autocomplaent i triomfalista no es limita només a qüestions econòmiques. Respecte a la necessària negociació amb Catalunya i les reformes institucionals profundes que necessita l'Estat, es percep un missatge semblant: el Govern ha tingut el coratge de prendre les decisions difícils i correctes que necessita el país, i no hi ha cap motiu per canviar el rumb perquè no sucumbirà ni al xantatge ni a la demagògia.

Reformes per fer

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El problema no és que el president i el Govern diguin aquest tipus de coses en públic, sinó si realment així ho pensen. Queden moltes reformes per fer i, en conseqüència, l'Executiu no pot perdre el temps i, ni de cap manera, fer-lo perdre als ciutadans.

Ja es dóna per descomptat que pel que queda de legislatura no es prendran decisions difícils i que ens esperen polítiques acomodatícies i efectistes amb objectius electorals. Fins a cert punt resulta lògic. Però això no hauria de frenar el debat de fons sobre els múltiples canvis necessaris i pendents. De fet, si el Govern pren el camí de ser honest, reconèixer la complexitat dels problemes i no estar a la defensiva, sinó fer propostes creatives, encarrilaria l'agenda per després de les eleccions generals i faria un valuós de servei al país.