Escàndols sexuals en el si de l'Església catòlica

El pervers joc de la pederàstia

Els que exerceixen poder sobre les consciències es creuen amb dret d'apropiar-se també dels cossos

3
Es llegeix en minuts

No totes les trucades telefòniques són ineficaces. N'hi ha algunes que tenen efectes immediats. N'han tingut les dues que va fer el Papa Francesc al jove professor granadí que li va escriure una carta informant-lo dels abusos sexuals que ell i altres persones menors d'edat van patir des de la infància per part d'alguns sacerdots i seglars. Francesc li va trucar en dues ocasions per demanar-li perdó, mostrar-li el seu suport, comprometre's a investigar el cas i dir-li que el posés en coneixement de l'arquebisbe de Granada, que, tot s'ha de dir, no va mostrar la mateixa diligència que el Papa.

Les trucades de Francesc contrasten amb el llarg silenci de Joan Pau II i del cardenal Ratzinger, durant la seva presidència de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, davant situacions similars. Va ser un silenci còmplice amb els abusos sexuals produïts contra víctimes indefenses en nombroses institucions eclesiàstiques: parròquies, seminaris, noviciats, col·legis, comesos per cardenals, arquebisbes, bisbes, sacerdots, formadors religiosos, educadors, pares espirituals, i coneguts per la citada Congregació per les nombroses denúncies que li arribaven. Aquesta, lluny de tramitar i investigar els casos denunciats i posar-los en mans de la justícia, imposava silenci a les víctimes perquè no transcendís l'escàndol de tan gran agressió i, com a màxim, ordenava el canvi de destí pastoral al religiós pederasta sense informar la nova feligresia de la raó del trasllat. El pederasta podia seguir cometent les agressions sexuals amb total impunitat.

La permissivitat del delicte, el silenci, la falta de càstig, l'encobriment, la complicitat i la negativa a col·laborar amb la justícia convertien la pederàstia en una pràctica legitimada estructuralment i institucionalment -almenys de manera indirecta- per la jerarquia eclesiàstica en tots els seus nivells. L'arrel de tan abominable pràctica es troba, segons el meu parer, en l'estructura patriarcal de l'Església catòlica i en la seva masculinitat hegemònica que converteix l'home en amo i senyor en tots els camps del ser i del treball de la institució eclesiàstica: organitzatiu, doctrinal, moral, religiós-sacramental, sexual... I no qualsevol home, sinó el clergue -en els seus diferents graus: diaca, sacerdot, bisbe, arquebisbe, Papa-, que és elevat a la categoria de persona sagrada.

La masculinitat sagrada, condició necessària per exercir el poder, ho domina i controla tot: l'accés al que és sagrat, l'elaboració de la doctrina, la moral sexual, els càrrecs directius, la representació institucional, la presència en l'esfera pública, el poder sagrat de perdonar els pecats, el miracle de convertir el pa i el vi en el cos i la sang de Crist, el triple poder d'ensenyar, de santificar i de governar. Aquest poder comença pel control de les ànimes, segueix amb la manipulació de les consciències i arriba fins a l'apropiació dels cossos en un joc pervers que, com demostren els nombrosos casos de pederàstia, acaba a vegades en les agressions sexuals més degradants per als que les cometen i més humiliants per als que les pateixen. Es tracta d'un comportament diabòlic programat amb premeditació i traïdoria, practicat amb persones indefenses, a qui s'intimida, i exercit des d'una pretesa autoritat sagrada sobre les víctimes.

Notícies relacionades

El poder sobre les ànimes és una de les principals funcions dels sacerdots, si no la principal, com es reflecteix en les expressions «capellà d'ànimes» i «pastor d'ànimes», amb l'objectiu de conduir a les ànimes al cel, d'acord amb una concepció dualista de l'ésser humà, que considera l'ànima la verdadera identitat de l'ésser humà i immortal. El poder sobre les ànimes porta al control de les consciències. Només una consciència pura garanteix la salvació. Per això la missió del sacerdot és formar els seus feligresos en la recta consciència que exigeix renunciar a la pròpia consciència i sotmetre's als dictàmens morals de l'Església. S'arriba així al grau màxim d'alienació i de manipulació de la consciència.

El final d'aquest joc de controls és el poder sobre els cossos, que dóna lloc als delictes de pederàstia comesos per clergues i persones que es mouen en l'entorn clerical i eclesiàstic, que són l'objecte d'aquest article. Els que exerceixen el poder sobre les ànimes i sobre les consciències es creuen en el dret d'apropiar-se també dels cossos i d'usar-los i abusar-ne. És, sens dubte, la conseqüència més diabòlica de la masculinitat sagrada hegemònica. Com més gran és el poder sobre les ànimes i més tirànic el control de les consciències, més gran és la tendència a abusar dels cossos de les persones més vulnerables que cauen sota la seva influència.