Una visió distorsionada de l'esport

La mort de l'aficionat del Deportivo de la Corunya a mans dels ultres de l'Atlètic de Madrid ha tornat a posar sobre la taula un problema que presenta diverses arestes i que, almenys, suposa la implicació de diversos actors als quals és possible atribuir responsabilitat en un fenomen que desperta alarma en l'àmbit pròpiament esportiu, però també en el social. En efecte, si volem que els partits de futbol siguin espectacles als quals puguin anar tranquil·lament les famílies, i que per un altre costat, el futbol (com l'esport en general) segueixi sent vist com una font de valors apreciats socialment, aleshores, la violència n'ha de quedar totalment desterrada. Aquesta recent desgràcia hauria de servir de toc d'atenció per millorar els mecanismes de prevenció i de sanció per a aquests grups que, emparats per l'halo que proporciona el món del futbol, es converteixen en un germen d'organitzacions criminals.

Els trets diferenciadors d'aquests grups ultres són l'alt grau d'autoorganització i el fet d'exacerbar els seus sentiments de fidelitat al club. I tot això els porta a percebre els aficionats i, en especial, els grups ultres rivals no simplement com a tals, sinó més aviat com a enemics. D'aquesta manera, la seva visió de l'esport és una visió distorsionada i maniquea, en què el que importa tant sí com no és mostrar la superioritat del propi club davant dels rivals, especialment respecte dels que són enemics històrics. Per això adopten símbols propis, eslògans i fins i tot denominacions (Boixos Nois, Ultras Sur, Bucaneros, Riazor Blues...) i valors que en moltes ocasions provenen d'altres àmbits que no són futbolístics i que són dubtosament democràtics.

Les baralles en què s'enfronten els radicals estan molt organitzades i fins i tot pactades per endavant, per fer-les coincidir amb la celebració dels partits. De vegades, fins i tot hi ha acord previ per a la data, el lloc, les normes i el tipus d'arma a utilitzar en l'enfrontament. No tenen res a veure amb les típiques batusses de carrer originades per un fet puntual. A això s'hi afegeixen ara, a més, les xarxes socials, els fòrums, missatgeries instantànies com WhatsApp, i la immediatesa que tot això proporciona en les comunicacions, perquè són aquestes les formes que tenen els ultres per organitzar-se i citar-se amb els grups dels equips rivals, així com, també, per avisar altres grups radicals afins perquè els donin suport.

En aquest punt podríem preguntar-nos què porta aquests grups a unir-se i prestar-se suport, i encara que podríem pensar que el vincle és l'ideològic, no sempre és així perquè una gran part de les ocasions el que els uneix és l'objectiu comú d'incitar a la violència. Com a organitzacions que poden cometre actes violents, la resposta d'última instància és l'aplicació del Codi Penal a través dels possibles delictes que poden cometre: els desordres públics i les baralles tumultuàries dels articles 557.1 i 2 i 154, respectivament.

Ara bé, ¿autoritza l'examen realitzat fins aquí a pensar que els clubs de futbol no tenen cap mena de responsabilitat en les accions violentes que protagonitzen aquests grups, simplement perquè actuïn fora dels recintes dels estadis? Malgrat el que han manifestat recentment alguns presidents i jugadors, la resposta és clarament negativa. En tenen i, en alguns casos, en grau més que notable, ja que sota la cobertura que grups així són necessaris per animar l'equip, els ofereixen diversos tipus de prebendes que fan possible que existeixin. Per això, els rectors del futbol espanyol haurien de començar a enfrontar-se a aquest problema i no desplaçar la seva pròpia responsabilitat a la societat, en general, o a una eventual descoordinació policial.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els problemes de fons que expliquen aquesta amenaça són complexos, però gran part de la responsabilitat està en la seva política permissiva. Alguns clubs han patit en pròpia pell fins a quin punt pot arribar a ser perillosa aquesta política quan en aquests grups s'insereixen delinqüents professionals. Joan Laporta, en la seva etapa de president del Futbol Club Barcelona, va poder finalment dissoldre els Boixos Nois, però a costa de ser amenaçat ell mateix i la seva família pels caps d'aquella organització. Que és possible acabar amb aquests grups poderosos, i que per tant, hi ha un cert marge d'optimisme també ho demostra el fet que en altres països, gràcies a mesures efectives i coordinades, s'hagi aconseguit reduir la virulència d'aquests grups.

President de l'Associació Espanyola de Filosofia de l'Esport. Aquest article el firmen també Eva Cañizares Rivas (Vicepresidenta de l'Associació Andalusa de Dret Esportiu) i José Manuel Ríos Corbacho (Director del Fòrum de Dret, Ètica i Esport).