Després del 9 de novembre

El 9 de novembre ha passat, sense que es produís cap de les catàstrofes anunciades. Hi va haver una mobilització cívica que es va desenvolupar en pau i ordre, i que va comptar amb el suport de prop de 2,5 milions de ciutadans, una xifra menyspreada pels que el 12 d'octubre passat no van ser capaços de portar a la plaça de Catalunya, amb una flota d'autobusos, més enllà de trenta o quaranta mil persones. S'han escoltat des de Madrid algunes veus raonables que valoraven la jornada, però la majoria de les reaccions s'han mogut en els terrenys de l'insult i l'amenaça. Entre les opinions que condemnaven la consulta destaca la del cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, que l'ha interpretat en termes de metròpolis i colònies. S'agraeix la sinceritat.

No entenc, no obstant, que es pretengui criminalitzar els seus organitzadors amb l'argument de la fidelitat a una Constitució que no es compleix. Algun dels seus articles, com el 47 -«Tots els espanyols tenen dret a disfrutar d'una vivenda digna i adequada»- sembla clar que no corresponen a una realitat com la de l'Espanya actual, en què hi ha hagut 162.862 ordres de desnonament els dos últims anys, sense que el Govern hagi pres mesures necessàries per complir la seva obligació constitucional.

Una Constitució que, per una altra part, no ha servit ni per protegir-nos dels atacs a les nostres llibertats -reforma laboral, llei mordassa, desmantellament d'ajuntaments-, ni per posar fi a la corrupció, que s'ha anat apoderant gradualment de la política espanyola fins a arribar als extrems més grans que s'hagin conegut en tota la seva història. Fa dos segles, José Joaquín de Mora va definir el que passava en aquest país, en un temps en què la Constitució era pecat, amb un vers que, mutatis mutandis, podríem aplicar-nos: «¡Viva la religión! ¡Vamos robando!».

Mentrestant estan passant coses verdaderament importants, de les quals es desentenen els nostres governants, entestats a convèncer-nos que ja hem recobrat la prosperitat. Cosa que desmenteixen les dades ofertes en les 686 pàgines de l'Informe Foessa del 2014 «sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya». O, de forma més directa i impactant, les que ens proporciona l'estudi d'Unicef, Children of the Recession, que analitza les conseqüències de la crisi sobre el benestar dels nens «als països rics» i ens enfronta a aquesta dura constatació: entre els 41 països analitzats, Espanya presenta una situació desastrosa, únicament superada per Letònia i Grècia, amb un 36,3% dels nens sumits en la pobresa i, el que és pitjor, figura entre els països en què aquesta taxa ha crescut més els últims anys. El que això pot significar per al futur, si no canvia aquesta situació, hauria de ser la principal preocupació del nostre Govern, perquè altres mals, com els del desnonament i de l'atur, tenen remei, però les insuficiències en l'alimentació dels nens en limitaran el desenvolupament físic i intel·lectual de manera irreversible. Ens estem jugant el futur d'una generació, i aquest hauria de ser l'objectiu fonamental de la nostra política.

Si el present és francament dolent, el futur no sembla que hagi de ser millor, d'acord amb les previsions publicades a Expansión el 22 de novembre, amb el títol de Viatge a l'Espanya de 2019, on, prenent com a base «les últimes estadístiques del Fons Monetari Internacional», no solament s'afirma que «ni el PIB ni l'atur ni la inflació ni la inversió ni el dèficit es recuperaran el pròxim lustre», sinó que es conclou, a partir d'estimacions de PwC, que no es tornarà a arribar al nivell anterior a la crisi «ni el 2033». Això si la pujada dels tipus d'interès que s'anuncia a curt o mitjà termini no agreuja la situació d'una economia com l'espanyola, fortament endeutada, ni es produeix una altra recessió a l'eurozona, com hi ha indicis que pugui succeir.

Aquest panorama de desastre no és, no obstant, inevitable, sinó que depèn de la continuïtat d'una actuació política equivocada. Afegeixin a això la persistència de les regles d'un joc que imposa una desigualtat social creixent i tindran el quadro dels principals condicionants d'aquestes previsions que anuncien la continuïtat de la pobresa per als pròxims 20 anys.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No és raonable demanar als ciutadans que acceptin mansament aquestes perspectives. De manera que la reacció dels ciutadans catalans que des del 2012 estan reclamant a la seva manera un canvi radical que els alliberi de tanta corrupció i tanta incompetència pot ser que no sigui més que l'avançament d'un futur no gaire llunyà en què els d'altres comunitats aixequin també la veu i comencin a demanar comptes. Que de motius per fer-ho n'hi ha de sobres.

Historiador.