La història de dos murs

Escric això el dia abans. La llum s'amaga rere una capa de núvols grisos. Els arbres callen. Demà ens espera la glòria i la celebració. Potser la rauxa pertany a la primavera i el seny a la tardor? Sona el repic solitari i lent d'un veí que toca amb una cullera i una cassola robades de la cuina, un comiat solitari la nit abans, el final d'una vigília de tres-cents anys. Demà el sol brillarà als cors de la gent. Es posaran les millors gales i sortiran a milers a dipositar la seva opinió en una capsa de cartró.

¿Va tenir en compte Artur Mas la coincidència de la caiguda del mur de Berlín a la recerca de la democràcia amb el 9-N? Fa l'efecte que la pressió civil contra el mur polític de Mariano Rajoy pot esquerdar el Govern central en un futur proper. El vincle amb el mur de Berlín es fa palès i potser seria interessant resseguir el que va passar allà.

El mur va caure el 1989. Jo havia visitat Berlín abans, el 1976, mentre escrivia un llibre sobre habitatge. Quan vaig pujar a un autobús i vaig demanar un bitllet, el conductor em va contestar en alemany, de manera que vaig mirar al voltant demanant ajuda, però els passatgers no només me la van negar, sinó que volien que baixés de l'autobús perquè l'estava demorant. Era comprensible, ja que em trobava en el sector britànic, sota control militar.

Les coses havien canviat quan quatre anys més tard vaig ser convidat, juntament amb els meus socis de MBM, Martorell i Bohigas, a participar en l'Internationale Bauausstellung Berlin (IBA), que el Senat de Berlín havia fundat l'any anterior. El tema era El centre urbà com a lloc per viure. El fet que l'IBA s'adrecés sobretot a zones relegades a posicions perifèriques i negligides a causa de la construcció del mur el 1961, li atorga -vist des d'ara i a la llum de la caiguda del mur el novembre de 1989- una qualitat gairebé profètica. El 1981 ens van adjudicar la construcció d'una gran illa urbana prop del Checkpoint Charlie. Aquí van començar per a mi vint anys de visites mensuals a Berlín, paral·lelament a la magnífica aventura olímpica de Pasqual Maragall «d'obrir la ciutat al mar» (aquí el mur era la via del tren i les freqüents inundacions).

A Berlín, on el nostre projecte urbà evolucionava constantment, el director de l'IBA, Josef Paul Kleihues, va assenyalar que calia resoldre el problema d'unes vistes depressives per als futurs veïns degudes al mur que recorria la Zimmerstrasse, a només 10 metres dels nous habitatges. Per altra banda, hi havia el somni que algun dia, en un futur llunyà, el mur podria ser enderrocat i les finestres mirarien a un carrer normal. Una situació frustrant que sembla confrontar avui Catalunya: una història que pertany a dues ciutats.

La unificació política de Berlín i les dues Alemanyes estava prevista per a l'1 d'octubre de 1990. Poc abans vaig ser convidat a la Bauhaus restaurada de Dessau (RDA), a una trobada gairebé clandestina d'urbanistes i un grapat d'arquitectes per intercanviar idees sobre la manera física d'unir els dos costats de la ciutat. Al cap de dos dies de debats apassionats vaig sentir que tres dels berlinesos de l'Est tenien previst tornar a Berlín per estar amb les seves famílies quan a mitjanit perdessin el seu país, una notícia trista en certa manera. L'oferta d'una societat de consum capitalista en lloc de l'extensa fraternitat entre veïns seria una pèrdua. Veient les brutals retallades econòmiques actuals, ara els podem entendre. Els berlinesos de l'Oest (wessies) en general tractaven públicament els berlinesos de l'Est (ossies) com a idiotes, cosa que jo em negava a acceptar. Hem de ser sensibles, tant sí com no, a les altres persones que puguin pensar que estan deixant enrere la seva pàtria a Espanya, tot i que a Europa mai no hi haurà un mur que els separi.

Com a conseqüència de la reunió de la Bauhaus, el Senat de Berlín em va convidar a participar en una comissió quadriennal, amb cinc persones més, per ajudar el senador Volkier Hassemer a planificar, organitzar i fer de jurat en concursos que s'havien de dur a terme immediatament per unir les dues ciutats en una de sola. Una tasca similar a la de Barcelona per obrir la ciutat al mar Mediterrani. Dos murs més eliminats.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Això em porta a comentar l'extraordinària elecció del moment oportú per part del nostre alcalde, Xavier Trias, i el seu equip per produir un llibre blanc de Barcelona per ser capital d'un nou Estat. Amb el seu esperit de lideratge, Trias afirma: «Si volem construir un nou país amb una nova capital, necessitem somiar. Necessitem imaginar, ser creatius i innovar».

L'únic problema que hi veig és que jo no vull viure en una smart city essencialment tecnològica! Deixem que la història sigui. La vida de la ciutat és més llarga que la nostra, pertany a tots els ciutadans, abans, ara i després. Igual que Berlín, jo preferiria la ciutat com a lloc per viure.