Sobre murs, tàpies, envans i parets mestres

Vint-i-cinc anys de la caiguda del Mur de Berlín, vint-i-cinc anys del final de la guerra freda i de l'inici de l'Europa tal com la coneixem avui, vint-i-cinc anys de la Glasnost i la Perestroika de Gorbatxov, vint-i-cinc anys d'una pregunta incòmoda d'un periodista italià que va arribar tard a la roda de premsa d'un alt comandament del Politburó, i vint-i-cinc anys d'una resposta errònia i improvisada que acabaria canviant el curs de la història.

I no obstant, a mi, que complia llavors 15 anys per primera vegada, el que més m'inquieta ara és la necessària diferència entre un mur, una tàpia, un envà i una paret mestra.

Tots semblen el mateix, perquè tots estan pensats per separar. Dividir. Segmentar. Aquesta tasca tan humana i tan divina, diguem-ho d'una vegada. Perquè si hi ha alguna cosa que ens acosta als déus és aquesta mania per separar els semblants mitjançant qualsevol invent, ja sigui la raça, el sexe, l'altura, el pes, la religió, la ideologia, la procedència, el nivell socioeconòmic, la llengua o la cultura. Tant és. Qualsevol excusa és bona per oblidar durant una estona fins a quin punt tots som iguals i fins a quin punt a l'hora de la veritat ens incomoda tanta igualtat.

N'hi ha que deuen creure encara que tot el que se separa està més protegit. Solen ser els que creuen que els altres són una amenaça perquè creuen que tots són de la seva condició. Ja s'ho faran. Però anem al pinyol. Vegem en què es diferencien un mur d'una tàpia d'un envà d'una paret mestra. Perquè no sé si ho has notat, però no tenen absolutament res a veure.

Un mur és una vergonya aixecada amb la pedra del prejudici i sostinguda amb el ciment més resistent que existeix, aquesta amalgama compacta de por i ignorància a parts iguals. La majoria de murs són d'exterior, encara que els més alts i infranquejables els portem a dins. Són els que no es veuen, però es noten. Carai si es noten. N'hi ha prou de fixar-se que, al construir-los, es creen automàticament dos bàndols, i sempre passa el mateix: a un costat creix la mala herba de la demagògia, i a l'altre, la de la contradicció. A un costat la casta, a l'altre, el populisme. A un costat la targeta black, a l'altre, la cartilla de l'atur. No ens hem de preocupar gaire per la seva durabilitat: cap resisteix davant la suficient dosi de sentit comú i humanitat.

Una tàpia, en canvi, és algú que sembla que hi sent, però no escolta. Com Rajoy amb Catalunya. Com Mas amb Madrid. Com Monago amb les Illes Canàries. Com Esperanza Aguirre amb el seu número dos. El rumrum és a l'altre costat, però no deixa de ser soroll. Molesta, però no mou a l'acció. Alimenta, però no engreixa. Jo vaig a la meva, i als de l'altre costat, que els bombin.

Un envà no deixa de ser molt semblant a un mur, però és com més fi, més subtil i, a sobre, d'interior. Afecta el que creiem, el que pensem, la nostra manera d'actuar de portes endins. És una cosa que hem aixecat perquè abans no hi era, i no obstant la vam posar nosaltres conscientment o inconscientment, i s'hi va quedar. És una cosa que podríem enderrocar i seguir funcionant perfectament. I no obstant, sempre ens fa por fer-ho, vés a saber per què. La veritat és que el dia que ho fem, que el fem caure, de sobte, notem que el nostre espai és més ampli, guanyem en metres i, coi, fins i tot respirem millor. La infanta al banc dels acusats, escolta, doncs per què no. Que ja és hora.

Per acabar, hi ha les parets mestres. Part fonamental de l'estructura de la nostra vida. Esquelet del que sabem o creiem saber. Principis bàsics de funcionament. Per passar per allà, hauria de mudar-me d'habitació, de casa i fins i tot d'edifici, perquè qualsevol s'hi queda a viure després de foradar-lo. Hi pot haver un abans i un després, i segurament fer-ho ens deixi abocats a l'ensorrament. Un per aquí no hi passo. Un fins aquí hem arribat.

Al final, fa vint-i-cinc anys no érem millors persones, però potser sí que érem més feliços.

Fa vint-i-cinc anys vam fer caure un mur i avui encara ho celebrem.

Notícies relacionades

Un cop a càmera lenta

Imbecil·litat tipogràfica

Com si no n'haguéssim aixecat cap més des d'aleshores. H

per Risto Mejide