La deliberació segrestada

La situació política a Catalunya dóna per a reflexions de tota mena. A mi m'inquieta aquests dies una paradoxa. Sens dubte, el conflicte ocupa un lloc dominant en l'esfera pública, omple carrers i places, manté una àmplia i intensa mobilització social i inunda amb la seva retòrica els mitjans i les xarxes socials. No obstant, el to del debat sobre el que hi ha en joc, sobre les alternatives possibles i el procés per materialitzar-les, llangueix clarament, com tapat pel soroll que el mateix conflicte genera. Es comptabilitzen manifestants, s'elucubra sobre suposats partidaris d'un costat i l'altre, es repeteixen els mantres respectius en pancartes i tertúlies, però s'argumenta menys que mai. Es disputa, però no es discuteix.

Una part de l'explicació es troba, probablement, en la mateixa seqüència del procés i en l'elecció per part dels seus promotors d'un escenari en què el mitjà (la consulta) amaga o ajorna la finalitat (la independència). La falta d'acord amb el Govern espanyol sobre el primer trasllada la controvèrsia a un pols, a una confrontació de forces -votar o no votar- en què ni tan sols el vesssant instrumental (qui vota, sobre què, amb quin quòrum, amb quines conseqüències) troba l'oportunitat de ser debatut públicament. Encara molt menys s'ha discutit el que en el fons importa: si convé o no la secessió, sota quines condicions, quins serien els seus efectes, o si hi ha alternatives capaces de resoldre els problemes de fons. El dret a decidir i el sí/sí s'amalgamen com una única causa tancada que es confronta amb una defensa també tancada de l'statu quo per l'altre costat. Lectures simples i autosatisfetes d'una realitat complexa. Lemes de combat que es retroalimenten, en comptes d'idees que es debaten.

Hi ha més explicacions plausibles. Una d'elles seria la gesticulació que s'ha apoderat de la política catalana des que el secret a crits de la inviabilitat legal de la consulta -tan descomptada com deliberadament silenciada durant mesos- es va apoderar de l'escena. També aquí destaca una significativa paradoxa. Perquè, d'un dia per l'altre, els ciutadans hem vist transformar-se una epopeia que apel·lava als nostres somnis més sublims en un reality polític de sèrie b marcat pel càlcul electoral. Un escenari nou, amb ingredients indefinibles, com aquesta consulta per outsourcing que s'intueix un altre episodi d'agit/prop més que una manera democràticament homologable de conèixer l'opinió del ciutadà. Una altra vegada es fa evident que, en política, l'èpica i la tàctica són veïnes de replà que comparteixen ascensor cada dia encara que a vegades simulin que no es coneixen.

I quan la política es posa en mode tàctic, la deliberació troba encara menys espai. El debat -o l'aparença de tal- passa a ser monopolitzat pel màrqueting polític. El discurs es destina a construir aparença, més que a convèncer. La descodificació del que en realitat succeeix queda en mans del sacerdoci periodístic i tertulià, coneixedor dels rituals dels polítics i intèrpret del seu argot i dels seus gestos. I així estem, davant la crisi política més seriosa de les últimes dècades, sense encertar a debatre a fons les nostres ànsies.

Tard o d'hora ens veurem convocats a unes eleccions que giraran, d'una manera o altra, al voltant de l'assumpte que ens preocupa i ens divideix. I al pas que anem, ho farem coneixent les paraules millor que el seu significat, les proclamacions millor que les raons que les assisteixen, les decisions millor que les seves conseqüències.

La democràcia no és un mer recompte de forces destinat a conèixer quines són més nombroses en un moment donat. La política democràtica exigeix marcs cooperatius que facin possible la deliberació, especialment quan estan en joc coses importants. No obstant, el que estem vivint és com una col·lisió de dues racionalitats poc raonables. Els actors merament racionals des de la lògica dels seus fins propis -escriu John Rawls a El liberalismo político- no aconsegueixen reconèixer la validesa independent de les exigències alienes. Ser raonable -continua- exigeix expressar-se en termes tals que càpiga esperar que altres, en qualitat d'iguals, puguin acceptar-los. Per això, només si, a més de racionals, som raonables podrem construir una deliberació efectiva, ja ens condueixi a separar-nos o a seguir units, d'una manera o altra. No és el cas. I el problema, cada vegada més evident a aquestes altures, és que sense deliberar en forma raonable difícilment s'obtindrà un resultat racional per a cap de les parts, és a dir, un resultat que satisfaci acceptablement els interessos, fins i tot les expectatives, almenys, d'una d'elles. En altres paraules, sense deliberació hi perdem tots. I molt.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Institut de Governança i Direcció

Pública d'Esade.