El CSIC celebra els 75 anys

El Consell Superior d'Investigaciones Científiques (CSIC) celebra aquest mes de novembre el 75 aniversari de la seva fundació. S'han fet sèries de conferències, un segell de Correus i altres actes, però no ha estat un aniversari celebrat amb gaire ostentació. Pot ser que les finances no estiguin per a festivitats o que no és el moment de rememorar el que passava el novembre de 1939.

Novembre de 1939 és un moment molt inicial del règim franquista i pot sorprendre que a pocs mesos d'acabada la guerra i tot just començada la guerra mundial, algú s'ocupés de la ciència. És possible que calgués fer alguna cosa amb l'obra de la que havia estat la Junta d'Ampliació d'Estudis que des de la seva fundació l'any 1907 havia tingut una gran activitat i havia creat una xarxa d'instituts i la famosa Residencia de Estudiantes de Madrid. És possible que hi hagués una motivació ideològica com explica la seva llei fundacional en què es proclama que l'objectiu del CSIC era «restaurar la clàssica i cristiana unitat de les ciències destruïda al segle XVIII». Aquesta motivació ve testimoniada potser pel nomenament de José M. Albareda, prominent membre de l'Opus Dei com a primer secretari general i que va marcar la vida del CSIC fins a la seva mort l'any 1966.

Des d'aquell moment ha passat molt de temps. Moltes coses han canviat i altres es mantenen, per exemple, l'escut del CSIC en forma de magraner en què les branques representen les del saber que surten del tronc central que seria la teologia. El CSIC va anar canviant i, com en tantes altres facetes de la vida a Espanya, es mantenien restes de les idees fundacionals amb equips de científics que miraven de dur a terme una recerca que s'assemblés al que es feia arreu del món. Durant molts d'anys la poca ciència que es feia a Espanya tenia necessitat dels recursos que pràcticament només proporcionava el CSIC. Però el CSIC va perdre la seva funció de planificació i finançament de la recerca i de mica en mica les universitats es van anar desvetllant.

Actualment el CSIC està implantat per tot Espanya, malgrat que Madrid concentra en algunes àrees més de la meitat dels seus efectius i ha anat ampliant les temàtiques d'estudi. Les estadístiques oficials ens parlen de 15.000 persones treballant-hi, de les quals 3.000 són investigadors de plantilla. També diuen que representen el 6% dels investigadors d'Espanya que produeixen el 20% de les publicacions. No hi ha dubte que als seus instituts hi ha alguns dels millors grups de recerca que hi ha a Espanya. Però els desequilibris que té la institució s'han posat de manifest de forma més crua amb els ajustos pressupostaris que han estat especialment durs en la despesa de recerca.

L'any 1977 ja es va fer un nou reglament que responia a les necessitats de democràcia de l'època. La llei de la ciència de 1985 va proporcionar un nou marc que, entre altres coses, tractava de blindar la institució de la possibilitat que es transferís a les comunitats autònomes com havia passat amb l'INIA, l'organisme de recerca agrícola. Però la rigidesa del seu funcionament va dur que s'aprovés l'actual estatut d'agència estatal l'any 2007. Des d'aleshores no ha estat aprovat el contracte de gestió previst a la llei i que permetria definir una estratègia científica i econòmica. El CSIC viu any rere any seguint els pressupostos del Ministeri de torn i a tots els nivells la burocràcia ha esdevingut asfixiant. D'altra banda, el seu personal ha mantingut la dualitat de funcionaris vitalicis i contractats precaris. El fet és que no hi ha sistemes d'avaluació de l'activitat ni de centres ni del personal ni, evidentment, de la institució mateixa.

Notícies relacionades

Un cop a càmera lenta

Imbecil·litat tipogràfica

La crisi ha acabat de posar de manifest les febleses del CSIC. Deia el seu anterior president que calia tancar un 30% dels seus instituts, encara que no revelava amb quin criteri. Amb la congelació de les plantilles i la disminució de projectes, el nombre de contractats ha disminuït en alguns casos més del 50% i l'edat mitjana dels investigadors ara és de 55 anys. No crec que ningú sàpiga la xifra exacta, però es parla que un 30% dels investigadors no tenen mitjans per fer la seva feina i per tant vegeten als seus centres.

La necessitat d'una profunda reforma del CSIC ha estat proposada des de diferents fòrums, però qualsevol iniciativa sembla paralitzada amb arguments burocràtics i els pocs exemples de noves maneres de funcionar han estat aconseguits després d'esforços titànics. En el moment actual de forta tempesta caldria pensar a fons si cal reflotar una institució amb problemes tan greus o buscar algun model radicalment diferent. Hi ha altres exemples a Catalunya, al País Basc i fins i tot a Madrid que una altra manera de fer recerca és possible. Després de 75 anys ja seria hora.