Idees
'Mar i cel' i equanimitat
Torna Mar i cel, però no en parlo per fer-ne publicitat sinó per traslladar al lector una reflexió sobre el contrast entre l'èxit que va obtenir i obté a Catalunya, el relatiu desinterès de Madrid i la indiferència dels operadors i els promotors internacionals del gran musical. Amb una sola excepció, a la ciutat alemanya de Hesse, on va acollir uns deu mil espectadors, molts són els que, en diverses ocasions i atrets pels centenars i centenars de milers d'espectadors que l'aplaudien a Barcelona, s'hi van interessar, des de Londres, Nova York i altres capitals de l'escena occidental. El resultat és conegut: mai s'ha decidit ningú a muntar aquest espectacle que és un cant, en negatiu, a la tolerància.
De manera provisional, és quasi forçós concloure que una cosa són els valors defensats en abstracte i una altra l'esforç de comprensió que cal per sortir de les pròpies conveniències i conviccions per posar-se en la pell dels enemics. Guimerà ja ho va imaginar d'aquesta manera, en mostrar la injustícia de la neteja de sang -en aquest cas l'expulsió dels moriscos—, la salvatjada inhumana de la pirateria, llegiu-hi terrorisme dels perdedors, i l'obstinació de l'amor, que plana sovint per damunt de l'odi i és víctima tràgica d'aquest mateix odi.
A Mar i cel només hi ha un personatge innocent, la protagonista Blanca. Les raons i desraons de la violència extrema que enfronta dues concepcions culturals i religioses es troben repartides. Les culpes també. L'espectador s'estremeix sobretot quan assisteix, no tan sols a les conseqüències inexorables i fatals de l'enfrontament, no tan sols a la gran víctima de la lluita desesperada i a mort, que és l'amor, sinó sobretot a l'equanimitat amb què són tractats els dos bàndols. Potser és això, la major o menor dificultat per posar-se en la pell de l'enemic, el que explica la clau de l'èxit a Catalunya i la presumpció del rebuig en altres latituds. Potser. Probablement.
