L'últim gladiador

De tant en tant m’acosto al mar i em deixo portar fins a l’horitzó. El mar és aquesta línia per la qual algun dia va arribar el meu pare pentinant les onades. Jo no sé si sóc millor que el meu pare, però a això aspirava ell quan va arribar a la Península des del sud. Va deixar enrere el perill i es va dedicar a buscar la felicitat als fogons. Aquí em va tenir a mi, en una terra de reis cristians anomenada San Lorenzo de El Escorial. I d’allà va anar a buscar un altre mar més brau i enorme que es deixava pescar a les cuines basques. Van ser moltes hores d’esforç mentre jo anava darrere la pilota de la baixamar i dels clubs de Madrid, com el Galapagar. Però el que els cercapromeses del Madrid no van voler veure ho van veure els del Barça i em van portar a una casa de pedra anomenada La Masia. Va ser allà on vaig descobrir el tacte esponjós de la gespa. I allà vaig començar a marcar els meus gols. Eren gols petits, però necessaris perquè els místers del Barça es fixessin en mi. Vaig començar la Lliga amb el primer equip, on hi havia Messi per donar-me pilotes i, a les grades, hi havia Del Bosque, que em va portar a la selecció espanyola només perquè no me n’anés amb el Marroc. Quan tanta gent important et busca i et troba és senyal que has triomfat.

Jo no sé si les coses m’aniran tan bé com fins ara en aquesta vida. No sé si algun dia m’hauré d’embarcar de nou cap a l’horitzó dels meus pares. Tampoc sé si hauré d’abjurar de les meves creences ni si algun dia acabaré jugant a Qatar. La veritat és que avui em sento un afortunat, però la fortuna és com un vent càlid que es refreda durant la nit. No hauria de creure’m que sóc més que els meus companys de país. A vegades em diuen que ho deixi tot i que vagi a Casablanca o que em deixi portar per l’entusiasme de la meva gent. Però això no es produirà. Ho vaig llegir als ulls de Messi, quan va haver d’anar a la seva selecció i els seus compatriotes li van fer la vida impossible. Jo només vull jugar a futbol i no pretenc ser el pal de cap bandera. Les coses m’han anat bé fins ara i no vull que cap dels meus compatriotes esperin per a ells mateixos el que el meu pare va fer per mi. Al capdavall, les seves alegries són les meves. Va travessar el mar per ser més feliç gràcies a la meva habilitat amb la pilota. No el decebré. Només em dec a ell. I a ell li agraeixo el que avui sóc en aquest país que aixeca enormes reixes per impedir-nos el pas.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A mi la Guàrdia Civil em saluda quan entro al camp, però si estigués a l’altre costat de la frontera, em dispararia. Aquest és el destí dels gladiadors. Sortim al camp per satisfer l’entusiasme dels que, si poguessin, ens enviarien de nou a jugar amb les cabres i els còdols del desert. 

No vull oblidar-me mai que tot allò que sóc forma part de l’atzar. M’ha tocat ser l’amo dels meus peus lleugers. Però no sóc l’amo de la meva riquesa precoç. Potser algun dia em quedaré amb el meu pare treballant a la cuina. I viuré amb ell en l’esforç i en la noblesa dels que hem fet de les nostres mans el nostre únic capital. Perquè les mans són per sempre i els peus s’acaben enfonsant a la sorra.