10 d’ag 2020

Anar al contingut

EL RADAR

Les cinc fases del duelo tras el gran desengany

Josep Saurí

Negació, ira, negociació, depressió, acceptació. En el centenar de cartes dels lectors que ha publicat EL PERIÓDICO les últimes setmanes sobre el cas Pujol –les rebudes són moltíssimes més– poden identificar-se les que els psicòlegs anomenen les cinc etapes del dol. Els efectes del descomunal desengany que el 25 de juliol es va emportar una part significativa de la societat catalana per a la qual l’expresident era un referent, sovint més enllà de diferències ideològiques.

Encara que la confessió i els esdeveniments posteriors concedien poc marge, una mica de negació hi va haver, sobretot al principi. No dels fets, però sí de la seva magnitud i de la legitimitat dels crítics: «Malgrat el que ha confessat i altres errors que deu haver comès, la suma de les coses positives supera àmpliament la de les negatives, cosa que difícilment es pot dir dels que han fet el possible per enfonsar-lo», escrivia Jordi Antich. I Jesús Albiol recriminava al PP tanta vehemència quan només per Gürtel «haurien d’haver dimitit tots els presidents del partit i els governs populars des de l’any 90 fins ara».

Tampoc era fàcil negociar; tot i així, poden relacionar-se amb aquesta fase del dol els arguments que desvinculen el contratemps del present i el futur del procés sobiranista: «El moviment independentista no sorgeix de cap partit, sinó de la gent, del poble. El frau fiscal de Núñez no va provocar que la gent deixés d’estimar el Barça ni d’omplir el Camp Nou. El cas Pujol no només no debilitarà el procés, sinó que l’enfortirà, i molt», sostenia Boris Masramon. 
Però els sentiments que predominen són la ira i la depressió. El primer inflama els retrets a l’expresident per la seva deslleialtat: «El millor que podria fer seria amagar-se, tan gran és la vergonya que sentim. Que pagui el que ha estafat i després que es quedi en l’anonimat» (Josep Guasch); «Pujol, t’has convertit en el gran frau de la història catalana recent, i has traït el teu poble en un moment crucial» (Lluís Pedrerol). En el segon escrit, hi traspua el desconcert dels que veuen trencat el mirall de virtuts en què es creien reflectir: «Jo, que ja tinc una edat, encara pensava que els catalans érem diferents. I no, no ho som. Es veu que polític és sinònim de corrupte aquí i a tot arreu. Ara, Pujol. És l’última cosa que m’esperava» (Maite Masdefiol).

¿I l’acceptació? Doncs amb el pas dels dies cada vegada són més els que veuen, com en tota crisi, una oportunitat. En aquest cas, de regeneració, com Julián Pérez: «Vull la independència, però també em vull independitzar de tota aquesta gent, d’aquests clans i elits, per formar un nou país. Amb tota la meva ingenuïtat, sí, però ple d’esperança».
Tot això pel que fa als que, el votessin o no, percebien Pujol com a icona política i fins i tot moral de Catalunya. Per als seus detractors de tota la vida és una altra cosa, és clar. Ho expliquen entre el cabreig i l’alegria, el ja deia jo, l’això només és el principi i la denúncia de dècades de silenci a l’oasi català. I amb generoses dosis d’ironia: «Ja que tant li agradaven les balances fiscals, proposo que es calculi la seva i sapiguem el seu superàvit gegant» (María José Raga); «Un evasor confés d’impostos denuncia qui li guarda els diners defraudats acusant-lo de poc honest. No sé si riure o plorar» (Carme M. Macià). «Tendim a comparar-nos amb els països escandinaus però en realitat estem més a prop de Sicília i l’omertà» (Anna Ribas).

Dolor, indignació, conya. Però val la pena aturar-se també en mirades menys tenyides per les emocions, com per exemple la de Julio Méndez: «S’està descobrint la corrupció que hi ha a Catalunya. Això és saludable, i ho devem al Govern espanyol. Però, sisplau, que no pari, i que no la vagi descobrint per etapes segons li convingui i quan més el beneficiï».

Temes: El Radar