A l'espera d'una conversió
Sembla poc probable que els relleus fomentin la reforma i la desitjada 'primavera' de l'Església
Fa vint anys aterrava a Madrid procedent de Santiago de Compostel·la Antonio María Rouco Varela per fer-se càrrec de l'arxidiòcesi de Madrid després de la jubilació del cardenal Ángel Suquía, a qui havia substituït 10 anys abans al capdavant de la de Santiago. Uns anys després assumia les regnes de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) acumulant tot el poder de l'Església catòlica al nostre país amb el suport i la legitimació del Vaticà
-no de la ciutadania cristiana, cada vegada més allunyada de la seva ideologia i de la seva forma de governar- sota els pontificats de Joan Pau II i Benet XVI, que el van premiar amb càrrecs molt influents en els dicasteris romans.
Durant quatre lustres va configurar un model de cristianisme a la seva imatge i semblança d'esquena al concili Vaticà II, als aires de la modernitat i a l'opció pels pobres. Va estendre el model a tota l'Església catòlica espanyola amb la col·laboració de l'actual arquebisbe de Valladolid, monsenyor Ricardo Blázquez, i de l'arquebisbe de València, el cardenal Cañizares, nomenat recentment, i sense veus discrepants -almenys no audibles- dins de l'episcopat. Parlava i actuava per tots sense rèplica, s'hi estigués d'acord o no. Era el silenci dels anyells.
Així va anar instaurant una Església d'acord amb el paradigma restauracionista dels pontificats regnants, com a sucursal i clon del Vaticà; un cristianisme de cristiandat, de grans concentracions en espais públics, combatiu i bel·ligerant contra la secularització, el socialisme i el laïcisme; amb consciència d'Església perseguida, quan tenia tots els privilegis espirituals i materials; amb pretensions de confessionalitzar la societat i d'imposar-li la moral catòlica; un cristianisme excloent, homòfob i misogin; insensible a l'increment de la desigualtat causada per la crisi i en aliança amb els sectors políticament i religiosament més conservadors. Aquest model ha provocat una gran desafecció cap a l'Església catòlica traduïda en abandonament massiu de la pràctica religiosa, l'increment del nombre d'apostasies o l'allunyament de facto.
Complerta l'edat de jubilació i ampliat el seu mandat tres anys més per part de Benet XVI, ha hagut d'abandonar primer la presidència de la CEE i ara l'arquebisbat de Madrid, al capdavant del qual Francesc ha nomenat monsenyor Carlos Osoro, arquebisbe de València, a qui substitueix el cardenal Cañizares, abans arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya i durant els últims sis anys prefecte de la Congregació per al culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, nomenat per Benet XVI, amb el projecte teològic i eclesiàstic del qual estava identificat.
¿Què signifiquen, al meu parer, aquests nomenaments? D'entrada, estan fets des de dalt, sense consulta ni participació de les comunitats cristianes implicades, d'esquena al principi electiu de les societats democràtiques modernes: un ciutadà, una ciutadana, un vot. S'allunya també de la participació popular en l'elecció de bisbes dels primers segles del cristianisme. «Ordeneu com a bisbe aquell que, sent irreprotxable, hagi estat elegit per tot el poble», diu la tradició apostòlica, del segle III. «No s'imposi al poble un bisbe que el poble no desitja», deia Ciprià, bisbe de Cartago, del mateix segle. «Qui els ha de presidir a tots, ha de ser elegit per tots», valorava el papa Lleó el Gran (segle V).
En segon lloc, es manté l'estructura patriarcal i misògina. Francesc segueix la pràctica dels seus predecessors de marginar les dones i excloure-les del ministeri ordenat, dels espais sagrats, de les responsabilitats directives i dels òrgans de poder, apel·lant infundadament a la voluntat de Crist. En tercer lloc, tinc els meus dubtes que aquests nomenaments contribueixin a la necessària reforma i a la desitjada primavera de l'Església en la direcció que pretén el mateix Francesc, tret que es produeixi una conversió. Osoro està vinculat als nous moviments eclesials neoconservadors d'orientació espiritualista, raó per la qual va ser nomenat bisbe primer i arquebisbe després per Joan Pau II.
Notícies relacionadesSent arquebisbe de Toledo i vicepresident de la CEE, el cardenal Cañizares va destacar per les seves fermes condemnes de les reformes legals durant els governs de Zapatero i per demanar a les mares i els pares catòlics i als col·legis de confessionalitat cristiana que presentessin objecció de consciència contra l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, aprovada democràticament. En els seus atacs furibunds va anar fins i tot més enllà que Rouco Varela, amb qui va formar el tàndem potser més conservador de l'episcopat espanyol.
Però no siguem escèptics. Sempre és possible la conversió. Professor de la Univ. Carles III de Madrid.
