El neguit

Aquest any les meves vacances han transcorregut amb un neguit: el de no saber què em depararà la nova temporada del TNC, el Teatre Nacional de Catalunya. No us en rigueu. M'agrada estar informada. Planificar-me. La sequera teatral de l'estiu m'angoixa. Això  meu amb el teatre no és fam, sinó gola.

A primers de juliol vaig fer un passeig virtual per conèixer el nou curs del Piccolo Teatro de Milà, el Covent Garden de Londres, la Comédie Française o la Royal Shakespeare Company; també del Teatre Lliure i del Liceu. Només un entrebanc: el TNC. La seva web anunciava que la temporada 2014-15 es presentaria el 5 de setembre. Va ser un dur cop. Em vaig calmar abonant-me al Lliure i al Liceu, per aquest ordre. De seguida vaig tenir algunes cites anotades a l'agenda. Il barbiere di Siviglia, per exemple. Falten 25 dies. Al desembre, una altra gran nit: Le voci di dentro, d'Eduardo de Filippo, al Lliure de Montjuïc. M'emociono només de pensar-ho.

És curiós comprovar que en teatre només recordem el que és  molt bo o molt dolent. El que és  simplement correcte es dilueix en l'oblit. En la meva memòria, Eduardo de Filippo està unit per sempre a Pep Cruz i un meravellós Natale in casa Cupiello de fa quatre anys a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Abans d'allò, De Filippo m'agradava. Des d'aleshores, l'adoro. Un altre record: la trilogia La costa de la utopía, potser el millor Stoppard

-en disfressa russa-, pel Teatre Acadèmic de la Joventut de Moscou. Es va veure també a Montjuïc, deu fer tres anys. Durava deu hores -la gent s'emportava la carmanyola de casa per sopar als intermedis- i creieu-me que es feien curtes. Un més: un grandiós Piccolo de Milà al TNC: Il ventaglio, de Goldoni. Fa por pensar-ho, però d'això ja fa set anys i els temps són molt diferents. Avui val el mateix portar tres dies una companyia estrangera que contractar cinc setmanes una de pròpia. Si, com jo, vau tenir la sort de veure algun d'aquests muntatges importats, procureu conservar al fresc els records perquè no podreu actualitzar-los durant un temps.

Ara -deia fa poc Xavier Albertí, director del TNC- s'imposen altres coses. Hi ha molta pressió i pocs diners. Es repeteixen els èxits de la temporada anterior -un costum que s'agraeix, encara que motivat per la crisi- i es produeix a baix cost. Són mals temps per omplir sales de 600 butaques, encara que alguns

-pocs- ho aconsegueixen. Els grans transatlàntics culturals tenen més dificultats que els bots salvavides per capejar el temporal. El TNC és un gran, grandíssim transatlàntic. Es requereix un capità amb experiència en naufragis, que no s'acovardeixi.

Encara que ja sé una mica més de la pròxima temporada, el meu neguit persisteix. L'eix vertebrador serà la família. Em pregunto per a què necessitem un eix vertebrador. ¿El risc o la qualitat no vertebren? S'ha de ser valent per programar Pitarra. Albertí ho ha fet. Embarcar-se en un ingent treball de recuperació dels nostres clàssics en la més complexa de les nostres sales teatrals. Com si el capità del Titanic, no content de pilotar-lo, hagués decidit a més pintar els camarots. Per fi sembla que el Nacional serà el que s'espera d'ell: un lloc on el teatre propi cobra vigència i alça el vol. Recordeu que Flotats, a qui es va portar de França per dirigir el monstre (perquè se suposava que sabria fer-ho), va llançar una monumental provocació a l'insinuar que el millor autor del nostre repertori era Josep Pla, que no només no va escriure mai teatre, sinó que el detestava. La provocació es va anomenar Ara que els ametllers ja estan batuts i va tenir èxit en la temporada 1990-91, en aquells temps en què Flotats no tenia Nacional i es conformava -a contracor- amb el Poliorama. Quan per fi va tenir Nacional -li va costar- va tornar a provocar: va inaugurar amb L'auca del senyor Esteve.

Notícies relacionades

M’ofens, Uclés

¿Repetirà Moreno la majoria?

Però de tot això fa molt, molt temps. Flotats ha perdonat els que el van ofendre (sobretot perquè gairebé tots estan morts, en el sentit real o figurat) i ha tornat. La seva direcció d'El joc de l'amor i de l'atzar, estrenada a finals de la temporada passada, va ser la punxada més gran del curs al TNC. Deu ser perquè la gent no té ganes de veure paràboles franceses del Segle de les Llums sobre la importància de l'educació. Malgrat que molts les necessitin. El problema és que Flotats seria un excel·lent programador en un teatre públic francès. La seva formació i els seus referents són francesos, com em temo que ho és també el seu menyspreu per la nostra tradició literària. És cert que no existeix en català un repertori clàssic comparable al francès o l'anglosaxó, però també que la nostra millor carta no és L'auca del senyor Esteve. Per fortuna.

En fi. Que el meu neguit té els dies comptats i l'entretinc divagant. D'aquí cinc dies sabré què faran Flotats, Valle-Inclán, Pitarra i la família sobre l'escenari del Nacional. Compto els segons.