Un màrqueting macabre

Ha explicat l'expert Fernando Reinares les últimes setmanes l'adhesió que concita, a partir d'una sorprenent i sofisticada campanya de comunicació, l'organització terrorista gihadista Estat Islàmic entre la majoria de musulmans radicalitzats a les societats occidentals, inclosa Espanya. Focalitzo la meva atenció en aquests musulmans dels quals parla Reinares, i molt especialment en alguns concretament, els fills dels immigrants nascuts aquí o vinguts aquí a edats molt primerenques. Miro de respondre -de forma parcial, això sí- a la pregunta de per què se senten tan fascinats per aquesta campanya de comunicació; per aquest terrible producte de màrqueting de l'Estat Islàmic.

Aquesta organització ven un somni (un malson per a la majoria, és clar) sense cap mena de dubte irrealitzable però romàntic: el califat. I combat un enemic poderós: Occident. És ben sabut que un bon enemic uneix el grup antagònic. Per la seva part, algunes d'aquestes persones viuen en un món que perceben com a hostil i excloent i que, efectivament, de vegades ho és.

Una de les sortides que es pot donar al ressentiment ara és el pensament gihadista radical. De la mateixa manera que les idees d'extrema dreta ho són per a joves europeus desencantats, gelosos, ressentits amb aquest altre diferent amb qui han de compartir el país, el gihadisme radical s'alia amb la gelosia i la rivalitat d'alguns immigrants sense nord.

El filòsof marroquí Mohamed Abed Al-Yabri, al seu llibre El legado filosófico árabe, diu que el salafisme religiós havia alçat a manera d'estendard els principis d'«autenticitat», «adhesió incondicional als orígens» i «salvaguarda de la identitat», entenent que l'autenticitat, els orígens i la identitat són l'islam: el verdader, no el dels musulmans actuals. La lectura del llegat cultural de tipus salafista recrea i sacralitza el passat, i per als problemes de present i futur no sap sinó proposar solucions prefixades. I en aquest cas seria el califat. Als ulls de molts, un somni -de grandesa, per descomptat-, una idea per la qual val la pena lluitar. Davant l'exclusió, el gihadisme ofereix a aquestes persones autenticitat (falsa, és clar) i adhesió als orígens.

Actualment sabem que els processos d'inclusió i exclusió social actuen com a factors decisius en el procés d'aculturació dels immigrants, i especialment dels seus fills, i determinen en gran part la definició identitària que tant l'individu com les comunitats fan de si mateixos. La inclusió promou els aspectes de la personalitat més evolucionats, com l'amor per un mateix i pel proïsme, la capacitat d'estimar el país que va acollir els pares i/o un mateix i d'identificar-se amb els seus valors, i també el desenvolupament d'una identitat complexa, additiva, múltiple. En canvi, l'exclusió afavoreix la personalitat defensiva, la idealització de l'origen i el victimisme.

Vamik Volkan (professor emèrit de psiquiatria a la Universitat de Virginia, gran coneixedor de les repercussions de les tensions ètniques en la identitat d'individus i grups) diu que com més amenaçada està la nostra identitat col·lectiva, més ens hi enganxem i fem tota mena de coses per protegir-la. Fins i tot actituds masoquistes o sàdiques (el terror gihadista té components sàdics evidents i també masoquistes). L'exclusió genera sentiments de ressentiment i humiliació. I un dels canals que donen sortida a aquests sentiments, segons l'autor, és la idealització del victimisme. Una cosa que legitima la violència envers aquest suposat altre que exclou.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

És lògic incloure, per tant, l'islam com una variable d'aquesta equació complexa que anomenem integració. Una altra cosa és convertir-la en la principal, un error molt freqüent quan mirem d'explicar la fascinació d'alguns fills de la immigració per aquest terrorisme. Edward Said ja va escriure fa molts anys que seria suficient un mínim d'empatia per imaginar sense dificultat que un musulmà pot sentir-se incòmode amb la insistència implacable amb què la seva fe i la seva cultura són presentats com a font d'amenaça i associats d'una manera tan determinista amb terrorisme, violència i fonamentalisme.

Però és que a més a més, lluny d'aportar llum sobre el tema, el que fa és augmentar l'esquerda que separa els ciutadans d'un país. És una prova clara de l'estigmatització i, en definitiva, de l'exclusió. El que no és acceptable és atribuir aquesta violència al fet de ser musulmans. És a dir, tal com afirmava Said, a la seva defectuosa naturalesa. Dit això, deixeu-me també mostrar el meu total estupor. Resulta tristament incomprensible entendre com pot ser que algú pot sentir-se atret per aquest macabre màrqueting.